Si Gutenberg aixequés el cap

Si funciona no ho toquis...

2008-01-04T14:30:00.001+02:00

2007-12-20T21:41:00.001+02:00

http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/cercamedies.jsp?c_paraula=bocamoll

videos 19/12/2007 i 20/12/2007

Moll de boca

2007-12-10T11:10:00.000+02:00

Això ja va...

Humor culinari

2007-12-01T15:34:00.000+02:00

En mig d'una conversa sobre la comicitat, l'altre dia n'hi havia un que assajava sobre les virtuts del gènere culinari. Deia el conversador que el menjar té un vincle directe amb la comicitat, una relació que podria ser tan estreta com el que existeix amb la sexualitat (teta, cul, pet, pis, quin riure).

El cas és que jo no acabava de compartir aquesta visió seva. No entenia quina gràcia poden tenir uns macarrons, més enllà dels riures estomacals i intestinals. Però vet-ho aquí que passats pocs dies un amic al qual no veia de feia mesos va tenir la bona i casual pensada de regalar-me un llibre de Carlo M. Cipolla que es diu Allegro ma non troppo.

El llibre –que podeu trobar traduït al castellà a Editorial Critica- és un conjunt de textos escrits pel que va ser genial historiador i economista italià. El breu volum s'obre amb un sarcàstic assaig sobre el pebre com a suposat eix motor de la història mundial. Es titula El paper de les espècies (i del pebre en particular) en el desenvolupament de l'Edat Mitjana. És divertidíssim. Cipolla explica en to sorneguer que el pebre va originar la caiguda de l'Imperi romà, l'apogeu del comerç entre Orient i Occident, l'alliberament de la Terra Santa i, fins i tot, l'adveniment del Renaixement italià.

L'element còmic rau en la primarietat del menjar. Com primària és la sexualitat. No és casual que ens faci riure que a un tipus li empastifin la cara amb un pastís. Ni tampoc que algú es tiri un pet. D'aquesta manera, i heus aquí la meva il·luminació, els baixos instints resulta que són l'origen dels riures més naturals i espontanis.

I que els baixos instints tinguin una relació tant directa amb la comicitat fa entendre més coses encara, com pot ser l'èxit de determinats vídeos que corren per internet. N'hi ha de gent que s'empastifa de salsa de tomàquet, que vomita, que pixa, que cuina plats d'ingredients sospitosos i dels que practiquen aquesta variant del sexe culinari que es diu coprofàgia.

Quan ja s'han vist tots aquests vídeos, el més recomanable és llegir el segon capítol d'Allegro ma non troppo, titulat Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana. (c) És terrible. InfoCast

2007-11-30T15:06:00.000+02:00

Un blog recomanable http://ziritione.blogspot.com/

2007-11-27T01:22:00.000+02:00

2007-11-21T01:45:00.001+02:00

Aquests del Rumescu continuen travats en la imitació compulsiva. El vídeo seria un calc de les obres mestres del Ragù... tot i que aquesta vegada se'ls ha de reconèixer un cert esbós de remota gràcia. Lo del Ragù sec és un autèntic puntàs... la resta ni fu ni fa... Seguirem la progressió d'aquests jovenets tan motivats. Ànims!

2007-11-16T16:20:00.000+02:00

Una tarda qualsevol. Vestíbul de la Universitat Pompeu Fabra. Un plafó: Jornades de Recerca UPF-Rambla (del 12 al 16 de novembre)...

Estudi dels avions de paper

Introducció
1. Fer 30 avions de paper de diferents models.
2. Llençar-los al pati de l’escola per veure com van.
3. Decidir 3 mides diferents i tornar-ne a fer.
4. Començar a fer el treball.

Metodologia
1. Fer 30 avions de paper de diferents models.
2. Agafar els 2 models que millors resultats donen.
3. D’aquests 2 models canviar les mides, com per exemple de les ales.
4. A partir d’aquests canvis tornar a provar els avions.
5. I finalment mirar si aquests canvis han sigut per millor o per pitjor.

Resultats
1. L’avió que va realitzar una major distància (Silvio) va fer una distància de 13 metres.
2. L’avió que va planejar millor (Planejador) va ser aquest:

Conclusions
1. Els avions que aguanten més a l’aire son els planejadors.
2. Els avions que fan una major distància volant són els que acaben en punxa.
3. És bo aplicar cel·lo a la punxa perquè no es facin bosses d’aire.
4. Per fer que el vol de l’avió sigui millor no és bo ficar un clip a la punxa.
5. Els millors avions són els que estan fets amb paper normal i no amb cartolines perquè les cartolines pesen més.

Rumescu

2007-11-12T19:59:00.000+02:00

Ragù destapa unes imatges en exclusiva. Diuen que aquesta publicació 'alternativa' (de què?) que es diu 'Rumescu' està a punt de sortir al carrer. De fet, fonts fidedignes ho han confirmat. Des de Ragù se'ls pronostica un naufragi majúscul.

¿Debat? electoral

2007-10-31T12:19:00.000+02:00

Finalment semblava que els estudiants de periodisme de la UPF tindriem delegat. Tot semblava normal abans del debat electoral, però a última hora el candidat Urarte no es va presentar.

Alberto Moral... Delegado-por-la-gracia-de-Dios.

Renfe

2007-10-29T00:41:00.000+02:00

Grandiosa massa humana que resisteix amb paciència il·limitada els més indignes flagels.

Centenars de milers de persones rebotides en trens que no surten i que no arriben.

Sardines caducades. Com perdius: marejats, capficats, torejats, claudicats. Sense trens.

La Ministra ensenya el camí amb la catenària en forma de fuet...

kisshh! "Aceptad la naturaleza de vuestro destino" kisshhh!

I la massa es manté impertorbable. Passatgers peregrins i capcots a la recerca de la terra promesa.

"Vuestro destino... uuhhhh!".

Resistència corcada de senyors i senyores, educats, impassibles, quan convé.

Després del caos –després- bitllets gratuïts. Només faltaria. Qui s'han cregut que som? Estúpids és el que som, estúpids però pacients. Perquè sabem, així ens ho han fet saber, que protestar no val per res. Només faltaria.

No fos cas que ens arribéssim a pensar que tenim cap mena de poder. Poder, el que és poder, només podem indignar-nos. I poder mai més pagaré un bitllet de tren. Perquè, poder, aquest és el meu únic poder. I si em demanen el tiquet i em recorden que no puc no pagar espero que no hi hagi càmeres gravant. Pel que pugui passar.

un títol qualsevol (no és important)

2007-10-26T17:54:00.000+02:00

Sospiteu sempre dels llibres que duen els noms dels autors més grans que els títols.

Raül Calàbria

Aquesta nit màgica

2007-10-24T18:59:00.000+02:00

21h
24-10-07
Barcelona Teatre Musical

Gràcies als amics de MIOPIA d'ONA FM

2007-10-22T03:19:00.000+02:00

Un dia qualsevol...

Booooorn to beeeeee wiiiild !!

2007-10-22T01:15:00.000+02:00

De vez en cuando (últimamente se vienen prodigando) los publicistas se sacan un as de la manga. Hace algún tiempo se marcaron la siguiente joya:

Hopper vs. Hopper. Metaficción sabrosa.

Pasa también que hay algunas canciones que por siempre jamás están unidas a unas imágenes. Y viceversa. Es ver montado al Hopper en una moto y nos viene la tonadilla a la cabeza. Y es escuchar a los Steppenwolf y acordarse del mostachudo motero.

STEPPENWOLF
Pero resulta que este grupo, aunque suela pensarse lo contrario, no es flor de verano. De acuerdo, nunca dejará de ser el grupo del 'Born to be wild'. Pero para que nadie se conforme con la corteza, ahí va otra tremebunda maravilla.

Escuchala aquí con mejor calidad de sonido (Magic Carpet Ride).

Atención: esto no es un blog -solo- musical. Aunque lo parezca -que viene de pereza-.

DAVID BOWIE (en majúscules)

2007-10-09T22:36:00.000+02:00

Un homenatge a un dels pilars de tota la música que es fa i es desfà. Res seria igual sense ell.
Amunt amb el volum dels altaveus... STARMAN

Una de les preciositats precioses de la música. Queen+Bowie. UNDER PRESSURE.

Després, el tio es va fent gran i no perd pistonada. REBEL REBEL.

I els homenatges proliferen...

Red Hot Chilli Peppers, sonant millor que mai.

L'homenatge definitiu: la grandíssimia pel·lícula 'Life Aquatic', amb una banda sonora integrada dins de l'acció. La música és a dins, però se surt. Reinterpretació sublim de Bowie per Seu Jorge. LIFE ON MARS.

Un artista incommensurable.

Robbie Williams

2007-10-04T02:39:00.000+02:00

Ja fa temps que va sortir aquest video. Ara l'he recuperat i, una vegada més, m'ha semblat sensacional. El recurs de donar-li la volta al mitjó no és res de l'altre món, però és que la plasmació audiovisual, la idea de l'entrevista incrustada, els rostres, la interpretació i la captació dels esperits és (re)sensacional.

El públic d'aquest cabaret som tots nosaltres, els que tot ens ho mirem amb incredulitat. Els rars son els altres, els del vestit de carnaval. La nostra camisa és d'una naturalitat de 60 euros, la perruca de la vedette és xavacana. Ens podrim per dins.

Robbie Williams és un dels pocs artistes de l'anomenat mainstream musical que es pot permetre aquest tipus de cabrioles sense caure en la impostura. Aquest tipus pot marcar-se un dancing infame a lo Carlos Baute i dos minuts després, sense despentinar-se, muntar una critica social verdadera i que supuri una mínima sinceritat. Ja fa temps que en sóc un fanàtic. I ara surto de l'armari per clamar-ho als quatre vents.

Cuéntame un pedo

2007-09-27T00:44:00.000+02:00

Hay pedos y pedos. Los hay estruendosos, rimbombantes y ondulados. Y también los hay rabiones, breves y redondos.

Lo mismo pasa con la literatura. Quiero decir, la literatura es como los pedos. Las ventosidades copiosas corresponderían a las grandes novelas, con las que uno se regocija con gran gusto. Cuando abro por la primera página una novela de más de 300, suelo relajar el esfínter. No es casualidad.

En cambio, los pedos breves son sin duda más concisos. O, para ser más exactos, ejercen un efecto azotador que le deja a uno en un estado de estulticia casi delicioso. Seria la correspondiente a los cuentos, que desde principio a fin, por su brevedad, me mantienen el culito bien tenso.

La escritora argentina Luisa Valenzuela se tiró un día un pedo delicioso. El más breve de la historia del cuento, de solo dos palabras. Tenía un título provocadoramente largo:

'El sabor de una medialuna a las nueve de la mañana en un viejo café de barrio donde a los 97 años Rodolfo Mondolfo todavía se reúne con sus amigos los miércoles por la tarde.

-Que bueno.'

Pues eso, que pedo tan bueno; título ondulado, cuento redondo.

Miradas ajenas

2007-09-23T16:26:00.000+02:00

Lo bueno, si tiene algo, de no llevar cámara de fotos por el mundo es que los otros van sembrando tus frutos, tus fotos. O sea, tus frotos. Y la cosecha, por variada, suele ser excelente. En vez de cargarse de quilos de quilobytes de imágenes digitalizadas, dejas que el resto vaya trabajando por uno mismo y, sucediendose el tiempo, suceden sucesos excepcionales, como el hecho de ir recibiendo postales cuando ya ha pasado un tiempo imprudente des de la marcha.

Veréis que los últimos días en El Salvador fueron fecundamente culinarios. La comida se fue por el retrete, me quedó en el hígado tanta amabilidad.

La ràdio, també gira

2007-09-22T17:06:00.000+02:00

Com que em sento estúpid, rossego coses estúpides. I hi ha coses estúpides, estupidíssimes, com aquesta estupidesa de la deformació professional.

En els últims anys he treballat, a estones febrilment, en el món de la ràdio. I a mida que t’hi vas ofegant vas perdent la candidesa inicial de quan te l'escoltaves des de fora. Ara estàs tancat a dins de l’estretor de magnetòfons i freqüències modulades, i ja és impossible estar-s’hi sense mirar’s-ho (perquè la ràdio també es mira) amb ulls escrutadors. L’agafes, la retalles, l’enganxes, l’ordenes i l’analitzes del dret i del revés.

Però la roda gira, i un dia sol·licites la propera parada. I baixes. I quan el desamor ha passat, la melancolia et retreu moltes coses, però sobretot que hagis perdut l’amor. Llavors arriba el moment màgic en què fas girar el dial i busques la manera de tornar a estimar aquella ràdio que t’havia arribat a semblar tan lletja. I, patapam, hi tornes a veure. Fins i tot més clar que en els primers dies.

Per despit ja no vols analitzar res, perquè al cap i a la fi no t’ha de servir de res, aquí a fora. I, de nou, l’altaveu supura paraules naïf. Existència tranquil·la, perquè te l’escoltes d’una altra manera.

Una altra manera d'escoltar el món.

Tanquéssim la paradeta (?)

2007-09-20T00:31:00.000+02:00

No sé si és bona o dolenta, perquè no puc comparar, però és una notícia al cap i a la fi: aquest bloc ha arribat a les 1.000 visites. Això és el que diu el rudimentari comptador que tinc instal·lat. Quedi constància que té el bonic detall de no comptar les visites que fa l'administrador, és a dir jo, i que són moltíssimes. També s'ha de dir que no el tinc instal·lat des del primer dia, ni molt menys. Per tant, aquests 1.000 clicks no són (a mi m'ho sembla) gens menyspreables. Hi ha tres o quatre amics (entre els quals, els familiars) que em visiteu no sé si fidelment però almenys periòdicament. La cosa oscil·la entre les 6 i 10 visites diàries.

Ara és hora de fer vista enrera. I, oh, oh, caram, caram, assisteixo astorat al veredicte implacable de les meves pròpies paraules. Si fes cas de mí mateix hauria de tancar ben aviat aquest espai. Però hem canviat, hi ha alguna cosa que m'ha xuclat. I he estat derrotat. He canviat (estalviem-nos els plurals). O m'han canviat. No sé si a millor o a pitjor. Quin remei. Espero seguir sent fidel (ni que sigui una mica) al paper, estimablement arrugable, estripable i cremable.
Aquest era el post inaugural, que, mireu si era estrambòtic, resulta que no era el primer sinó el segon. No sé per quin motiu, com tot a hores d'ara.

"No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres"

Amb una frase com aquesta ja podríem donar per dilapidat aquest bloc. En haver arribat en el temps rècord de dos comentaris a la sublimació del pensament i l'existència, dir neules o dir clauer seria com dir pastanaga o xiulet. A partir d'aquí tant se val, tot és relatiu, tio.

Però es veu que no, que per qüestions de força major l'haurem de tirar endavant a contracor. Ho diu un prosopopeic empedreït que desitjaria que un paquet de folis, dels de 500, prenés vida i es carregués tota la melicada bloquera. Esmaperdut encara per la derrota davant la galàxia que ens entela el mot, seré bon jan i faré cas del professor, ja no del mestre, que ens guia entre la marea amb una bandereta d'aquelles que segueixen encegadament japonesos i similars.

Però a Pau Riba poso per testimoni que, el dia que cometi el parricidi amb aquest fillet meu que acabo de donar a llum (per via excremental, els homes tenim les nostres limitacions), l'epitafi judicatiu serà aquest: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". Em sembla que ja ho he dit en algun lloc. Però com que no recordo on ni quan, encara us en faré esment: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". I diuen que aquest paio se'l coneix per no sé quin coi de teoria de la relativitat. Pobre noi.

Gira la rueda

2007-09-17T01:24:00.000+02:00

Se clausuró el domingo en Perpinyà la exposición VISA sobre lo mejor en fotoperiodismo del año, en el que se incluían los World Press Awards 2007. O sea, lo mejor de lo mejor. Dentro de éstos premios, el primero de retrato, para Nina Berman.

Acompañadme ahora en un ejercicio de observación y, si queréis, desasosegaros conmigo. Berman nos presenta la foto de boda de una joven pareja norteamericana. Él, marine, sufrió lo que se suele llamar un accidente de guerra (palabras íntimamente ligadas). Quedó de la siguiente guisa y, a pesar de todo, se casaron. Ahora pinchad en la imagen y observadla por un minuto. Fijaros en las posiciones de sus cuerpos, sus miradas. Contad cuántos millones de pensamientos pasan en ése mínimo instante por la cabeza de uno y de otro.

La mirada de ella se pierde, confundida y hasta atemorizada. Está en un limbo de razones inexplicadas. La neblina (en el fondo de estudio) le invade y quiere apartarse de ella huyéndo por el recto camino. Por eso sus ojos corren a perderse en un punto infinito del horizonte. Un punto, a pesar de todo, altivo. Busca en las alturas del cielo esperanza, busca la señal divina que le indique que está haciendo lo correcto con su vida. Sus manos, juntas, sostienen el ramo, pero a la vez le piden a la infortunia que no la castigue más.

Lo que queda de él es un poema. El verso triste del niño grandote que cae en cuenta que ha afligido a mamá. Y lo sabe. Y por ello reclina la cabeza y se somete, devotamente, a la que habrá de guiarlo por siempre jamás. En su gesto, volcado sobre ella, le pide perdón, con la boca pequeña. Siento que tengas que cargar con mi carga. Lo siento, de veras. Siempre te amaré. Y ella mira hacia el frente, como siempre le enseñaron debía hacer.

A más de uno y de dos le habrá venido a la cabeza la pregunta: la forma en que actuaría de encontrarse en un caso similar. No voy a listar aquí los cien millones de preguntas sin respuesta que a uno le asaltan con solo pensarlo. Ni haré un discurso esquizofrénico sobre éticas y morales. Me limitaré, una vez más, a vestirme de novia y de novio, y a pensar en ello con la esperanza saludable de no prever cuál sería mi conducta.

Genial

2007-09-15T18:40:00.000+02:00

http://albertomontt.blogspot.com/

2007-09-10T03:02:00.000+02:00

"Chupópteros, correveidiles, maleteros y resto de la fauna peloteril" José María García

Ahí estaba, con tupé incluido. Sí, sí, es el de las preguntas tocapelotas. Bajito él.

Que vuelva.

2007-09-09T15:51:00.000+02:00

ei, ei, ei...

2007-09-07T20:32:00.000+02:00

mestres i mestresses... ja sóc a Castellar!
Dimarts em presentaré oficialment a la capital.

2007-09-05T00:28:00.000+02:00

El huracán Félix ha tenido la graciosa ocurrencia de venir a despedirse de mí. Aunque, no calculando el alcance y fuerza de sus latigazos, ha dejado por el camino a unos cuantos nicaragüenses. Carajo, se podría haber ahorrado el detalle. Mis amigos hondureños están ahora bajo la alerta roja. En El Salvador la alarma se ha diluido en amarillo, tornándose naranja. Se preveen lluvias intensas y ríos desbordados. Se han suspendido las clases, por lo que presumo que no podré despedirme de mucha gente de la Universidad, un protocolo que había reservado para el último día, miércoles.

Parto el jueves a primera hora. Si me deja el amigo Félix.

El dia del dobló

2007-09-03T17:40:00.000+02:00

Definitivament, els nostres costumaris ens han empès a una sèrie d’usos senzillament estúpids. I cal que ens vinguin de fora a explicar-nos que, efectivament, allò que considerem normalíssim, és una estupidesa de la mida d’un elefant amb elefantisme.

Diria que llevar-se el diumenge i comprar alegrement el diari és un costum saludable. Un ritual que segueixo practicant en aquesta banda del món, a l’istme americà. La cosa magnífica, o esfereïdora segons es miri, es que per aquests verals el diari es compra exactament al mateix preu els diumenges que la resta dels dies de la setmana. Entesos: que avui es diumenge i demà serà dilluns, i el món no s’acabarà per aquesta fatalitat. Grandiós.

Aleshores, qui, quan i per quins set sous va decidir a casa nostra que el diumenge el diari costaria el doble o el triple del seu preu habitual? Quin tipus de raonament ximplet trenca el contracte setmanal entre lector i editor que diu que el diari costa tal o pasqual? És potser aquesta quantitat ignominiosa de suplements dominicals el que fa pujar el preu? Qui els ha demanat, aquests extres?

A El Salvador, on els diaris costen cada dia el que han de costar -encara que sembli increïble- els diumenges arriben acompanyats també de diversos suplements, menys en el preu.

Més preguntes, si cal. Qui i amb quina autoritat moral decideix administrar el nostre temps d’oci o de treball dominical? Llegir més, potser? Que la majoria dels mortals no tinguin obligacions laborals els diumenges implica que, indistintament, s’hagi de pagar un 100% més pel producte?

Suposo que els nostres benvolguts editors de diaris ja deuen saber que som prou adults i capaços per, en el cas de tenir temps i ganes de llegir, resolguem comprar –a banda del diari de sempre- algun dels altres diaris o revistes de variada temàtica i format que hi ha al mateix quiosc. És clar que això implicaria per part nostra cert marge de decisió pròpia i personal. I els editors no permetrien mai que ens veiéssim abocats a aquest extrem calamitós. Gràcies.

Hoy tengo ganas de decir

2007-08-31T20:03:00.000+02:00

Son iguales

2007-08-30T18:54:00.000+02:00

No me pude resistir. Nuestros queridos Andy y Lucas tuvieron sus antecesores. A la vaca que ríe todos la conocemos. El otro tipo no es el toro que empuja, es el hermano del protagonista de Aquellos maravillosos años.

La cara pornográfica de Bush

2007-08-30T01:06:00.000+02:00

Y hablando de caras. El artista británico Jonathan Yeo ha realizado el siguiente retrato pornográfico de Bush, es decir, hecho a partir de recortes de revistas porno...

Click para ampliar

Aunque yo diría que cualquier retrato del amigo es pornográfico.
Según la REA- 2. m. coloq. pornografía (‖ obra literaria o artística de carácter obsceno).
No sé si con tanto porno en la cara se le habrá puesto dura o es que era caradura ya de hace tiempo.

Nova cara per viscaelpaper.blogspot.com

2007-08-29T00:46:00.001+02:00

2007-08-26T00:21:00.000+02:00

... también he tenido tiempo de experimentar otros atractivos autóctonos ...

la gripe salvadoreña

... tengo que decir que las gripes de aquí son exactamente iguales que las de allá ...

... vaya, que si teniais pensado desplazaros hasta aquí para probarlas, rien de rien ....

qué se hizo de la gripe aviar?

Oigo visiones

2007-08-21T00:52:00.000+02:00

Por norma general, acostumbro a odiar los posts quilométricos en los blogs. Pero en éste caso haré una excepción que, creo, merece la contradicción.

Porque ando claramente confundido. Este fin de semana lo pasé, supuestamente, en La Puntilla, un bello paraje situado en la Costa del Sol salvadoreña. Y digo supuestamente, y en este punto pido la colaboración del navegante -para desenmarañar el misterio-, porque no soy capaz de discernir si realmente estuve allí o, por el contrario, se trató de un sueño, más que real, hiperreal.

A continuación me explico con todo el lujo de detalles posible y espero que, con todos los datos recabados, alguna alma más clarividente y experta, que se caracterice por un espesor de raciocinio mayor que el mío, arribe a la solución del conflicto en el que aún hoy, pasados los días, chapoteo: si fue verdura o fue ficción.

El sueño en cuestión, o la fantástica realidad, empezó sin ningún acontecimiento que despertara en mí la más mínima sospecha de lo que estaba por suceder. El trayecto hasta La Puntilla se desarrolló dentro de los parámetros de surrealismo que en El Salvador se entienden por normales, con los buses atestados de gente, las gallinas por compañeras de viaje, el mango fresco y la pupusa de queso y frijol.

Pero demos un salto mortal al recuento para situarnos en el primer grano en cuestión, el primero de los puntos que me abanican entre el sueño palpable y la realidad quimérica. Esto es, llegado a la costa, un rebaño de vacas en procesión pastando en la mera playa, celebrando un festivo pic-nic de las algas y las palmeras que la guerrera marea pacífica -no, no es un oxímoron, me refiero a la espiritosa marea del Océano Pacífico- regala a las arenosas orillas. Quizá fuese una manifestación vacuna.

El caso es que el repuñetero sueño, o la disoluta realidad, tomaron tintes zoológicos, pues en un abrir y cerrar de ojos se me presentó educadamente un majestuoso pelicano. Le faltó decirme “Buenos días, caballero bañista”. Sinceramente, lo más cerca que había estado de un pelicano había sido viendo la película Nemo. Y coincidiremos que no es lo mismo.

Para no robarle un ápice de misticismo al sueño decidí no moverme ni un milímetro, para no espantar al magnífico ejemplar, que seguía, apacible, a mi vera. De éste modo anduvo a sus anchas, regalándome un grandilocuente aleteo y una exhibición de pico y papada con engullimiento de pez incluido, folre i manilles. Luego de tanto espectáculo empecé a sospechar que todo fuese, efectivamente, un sueño más real de lo concebible. Y la sospecha sobrevino cuando, en un gesto aventurero, me dispuse a moverme para sorprenderme, quién iba a saber, con la reacción de la sospechosamente mansa ave. Y, eureka, no se inmutó y continuó, hasta que yo me cansé, paseándose y observando detenidamente, como el que va al zoo, a este ejemplar en bañador hawaiano que era yo. Con lo cual, añadimos otro pesito favorable más a la balanza ‘sueño’, que a estas alturas le ha sacado ya un terreno considerable a la bandejita ‘realidad’. (Los que llegados a este punto estéis ya decididos, podéis mandar un sms al 7777 con el texto A_SUEÑO o B_REALIDAD).

No creáis que la cosa termina aquí. Yo sigo pensando tercamente que todo fue real, pero aún existen otras evidencias que le dan toda la razón del mundo a Calderón de la Barca. Si la vida es sueño, se confirmó este fin de semana. Porque en esa hora definitiva en que aún es brillante el día, pero que por la brisa, el oleaje y los jodidos mosquitos se presiente que el atardecer ya llega, se apareció en el horizonte marítimo, entre una isla i una nube baja, bajísima, el arco iris más completo que jamás se haya dibujado en plastidecor. Era un semicírculo perfecto, enorme como una montaña mágica, que mostraba, cual papagayo vanidoso, cada uno de los colores del panacéico arco iris.

Lo más parecido que recuerdo en materia de arco iris, de hecho el único que había visto en mi vida, lo guardo de cuando, acompañado de papá, vi una pantagruélica semivuelta irisada en (aunque parezca una broma barata) la Avenida de Roma de Barcelona. Pero ya se sabe que los recuerdos infantiles tienden a mitificarse, por lo que presumo que el arco iris de La Puntilla sea un ejemplar único entre mil millones, por su perfecta definición y vivacidad de colores.

Cuando parecía que todo el pescado estaba vendido (iluso de mi) se hizo la noche, y con ella atracó en el mar la tormenta eléctrica más maravillosa que se haya podido ver. Digo yo. Ríete tu de piromusicales y tonterías varias porque, en La Puntilla, la cosa se tornó en una sinfonía lumínica de dimensiones sin parangón. Pero es que hay más. Estaba yo aturdido con semejante espectáculo cuando se me ocurre dar media vuelta. Ciento ochenta grados y, pum, cuál fue mi sorpresa que, tras de mí, a lo lejos, brotaban del horizonte otras dos tormentas eléctricas de tamaño -siendo parco en la adjetivación- excesivo. Resumo el panorama: yo en la arena, en bañador y al calor de la agradable brisa, sin una gota que aguara la fiesta, pero a mi alrededor, rodeándome la espléndida visión, tres tormentas de rayos sin truenos situadas al sur, noreste y oeste. A cada dos y tres segundos, un ramalazo eléctrico partía en mil pedazos una porción de cielo. El caso es que, insisto, allá donde yo me encontraba no caía una sola gota. No sólo eso, sino que, de forma incomprensible, se abrían las nubes al cielo para mostrarme una alfombra colgante con miles de estrellas dibujadas por todos lados. Y alrededor nubes y tormentas, y rayos que asustarían al más ciego.

Rayos y centellas!!

Ante tantas y tan orgásmicas visiones decidí hacer la maleta y terminar de despertar en un viaje de dos horas por la ruta 495, llegando a abrir los ojos, a las 14h del domingo, a San Salvador. Allí vi por televisión que el Sevilla le ganó 3 a 5 al Madrid, en el Bernabéu, con lo cual concluí que todo era, definitivamente, un sueño. Finalmente resolví que la mejor de las ideas era irse a dormir. Y soñé con la cruda realidad.

Las López

2007-08-15T01:31:00.000+02:00

Paso de gigantón para el documental 'Los López. El conflicto armado en El Salvador 1980-1992'. El sábado viajamos a Las Vueltas (Chalatenango) para entrevistar a las supervivientes de una familia, una de tantas, perseguida y masacrada durante la guerra. Magdalena es la mamá. Rosa, Blanca, Mirtala y Juana son las hijas, las únicas que le sobrevivieron. Con el papá se ensañaron los cuilios (los soldados) un 13 de mayo de un año para olvidar. Lo asesinaron vilmente en su propia casa, al igual que a Ovidio y otros hermanos y hermanas. El motivo: porque si. La mamá hubo de cargar con el montón de hijos, huyendo durante años, a las montañas y a donde fuera posible, a colaborar en lo que se pudiese (y no quedaba otra) con la revolución.

Quizá por eso esta mujer tiene una vitalidad como nunca se haya visto. Por lo cerca que estuvo de morir, por lo mucho que la torturaron (pero mucho) y por tanto que hubo de sacrificarse. El sábado, mientras los jóvenes jadeábamos tras más de una hora de caminar por las veredas, ella se atrevía con todo. Fue un día de contacto con el recuerdo maldito. Pero detrás de todo eso queda una historia que contar y que nunca, nunca, se debe olvidar.

Va ahí una selección de fotos especialmente dedicada a los de casa, para que se regocijen los papás con el niñito ;)

Tegucigalpa

2007-08-13T17:33:00.000+02:00

La Catedral, vista des de la animada plaza Morazán

Tegucigalpa, última parada antes del regreso para El Salvador. La capital hondureña tiene algunos particulares que le dan un atractivo especial. El río que la divide y los cerritos que la contienen le dan un halo de pueblito apacible.

Menos reconfortante es la pista de aterrizaje del aeropuerto, se comenta que es uno de los más peligrosos que existen. Si uno arriba la cima de algunos de los cerros cercanos puede comprobar con estupefacción que la pista de aviación empieza justo donde terminan las casas, a la distancia de una uña.

Como tocaba terminar con los lempiras -moneda de Honduras- me sumergí en el enmarañado mercadillo diario de Tegucigalpa. Todo gangas, baratísimo. Me hice con una bolsa de viaje por tres dólares y me armé de ropa de segunda mano, de esa que me gusta tanto, chapada a la antigua. Camisetas a uno y dos dólares, al cambio.

Satisfecho por las económicas adquisiciones, me dispuse a volver al hostal. En el camino, uno va entendiéndolo todo un poquito más. Viendo la pobreza en las calles y, por encima de todo, a la gran marea de niños de la calle, provistos de botellas y bolsas de plástico donde esnifar cola; unos se pregunta sino es precisamente ésa la bota que les oprime. Plátanos a cinco centavos. Que yo esté pagando absolutas miserias por esos artículos, y que quizá ese sea el desequilibrio de la miseria.

Según cifras oficiales son 20.000 los niños que viven en la calle, de los que 2.000 en Tegucigalpa.

Orillando las preocupaciones

2007-08-08T22:50:00.000+02:00

Siguiendo con los puntos culminantes y dejando de lado los exasperantes, que también los hubo, la cita es ahora con los garífunas del caribe hondureño.

Creo yo que no se puede pedir más. Una playa absolutamente desierta, de esas en las que, por la influencia de las fotoshopicas fotos de agencia de viajes, uno piensa cuando, en efecto, oye hablar de una playa del Caribe, con sus palmeras alegremente diseminadas, su arena dorada y sus aguas de un límpido limpio. Eso, eso; exactamente lo que ya estáis dibujando en vuestro pensamiento. Pues ahí estoy yo, solo y bañándome, apelmazando gracias a estos días los malos espíritus que me quieren entretener en, de los malos, los peores tugurios intestinos. Y lo mejor de todo es que luego no sonó el despertador ni nada de eso.

Semejante representación del Paraíso celestial se encuentra en Triunfo de la Cruz, un pequeño pueblo habitado por la comunidad garífuna.

Garifunas... El principio de su formación fue en 1635 y se cree que fue causada por dos barcos españoles, cargados con fuertes cantidades de esclavos negros, que naufragaron sin tener opción a poder llegar a su destino para lograr la entrega de los esclavos a sus nuevos propietarios… http://www.garifuna.com/index._español.htm

Arriba de las preocupaciones

2007-08-06T00:20:00.000+02:00

Nunca en la vida había visto un cielo más estrellado. Supongo que así habrá sido cada uno de sus días, pero siempre hay algo que lo tapa. O que no nos preocupamos de mirar para arriba, a ver que hay. La contaminación tampoco ayuda.

Lo del dibujo es lo más parecido que he encontrado a la fotografía visual de mi noche en el parque de Tikal (Guatemala). Dormí a las puertas de las ruinas y en plena selva virgen. Me alquilé una hamaca (con la prodigiosa mosquitera incorporada) y pasé la noche intentando adivinar cuál seria la famosa Osa Mayor. Como no tengo ni idea del tema, seguro que fallé todas las veces. Me acompañaban, en la diminuta zona de acampada, apenas otros quince privilegiados, que tuvieron dulces sueños entre tucanes, monos aulladores y pajuiles. Mas todos desconocían 'El Secreto' (me lo confió un amigo): que a unos quince metros de allí también soñaba con los angelitos un cocodrilo (pequeño, pero cocodrilo al fin y al cabo). Hace como cinco años se adueñó de una charca próxima y ahí se quedó. Es el terror de los pajarillos que se le acercan.

Lo de las ruinas tiene delito. Todo roto. Hay que ver.

Por el resto, y por más que digan que el Templo IV es el más alto y bla y bla, las mejores vistas son las del Templo V. Estuve más de una hora allí recostado, casi despachurrado, descalzo y hasta soltándome algún pedo (la afluencia de visitantes, al menos ese dia, era baja, por lo que los daños fueron solo medioambientales). Hasta una siestecilla me eché. Ninguna de las fotos hechas y por hacer, por más panorámica y megapixels que tenga, puede igualar la vista que el lugar y su perspectiva nos regala (...ya sabéis que no llevo cámara).

Ya con el parque cerrado me fui a ver el anochecer, y a la mañana su correspondiente amanecer, encaramado a un árbol de unos 15 metros, a donde se accede a través de una escalera de madera. Tiene capacidad para cuatro personas, pero sólo yo llegué hasta ese remoto lugar (otro buen secreto de mi amigo). Así que pude disfrutar de la soledad acompañado de trillones de animalitos.

Encíclica, solamente

2007-07-30T22:30:00.001+02:00

El otro día, palomitas en ristre, me fui al cine a ver Transformers. La cosa no iría más allá sino fuera por los evocadores recuerdos. Yo creo que algo realmente bueno tenia la serie original, porque en aquella época siendo yo pequeñito me levantaba como bien pronto, mucho antes de irme para la escuela, para ver la serie en tv. No recuerdo el canal, pero creo que era Antonia3.

Para los que no lo sepan, soy muy amante de las sábanas por la mañana. Vaya, que me cuesta un imperio despedirme de ellas. Así que lo de Transformers tenía mérito. Que yo me levantara a esas horas... La cosa llegaba a extremos twisterianos, pues en las tardes ociosas me dedicaba a fabricar Optimus i Megatrons en papel. No es que no hubiera dinero en casa, es que uno sabia divertirse también sin esnifar coca por las esquinas. Éste video os lo podeis saltar.

Transformers - What Really Happened - Watch the top videos of the week here

Pero no nos perdamos por las nostálgicas ramas y vayamos al grano de pus. La película, partiendo de la base que no tiene ninguna pretenciosa pretensión, pues no está mal. Tiene sus gags graciosos y hasta muy graciosos y, eso si, unos efectos quetecagas. Buenos buenos. El final, eso también, es un bodrio.

Pero a lo que vamos, el nudo elemental del film es el siguiente. Vaya con el resumen... Éste no os lo saltéis.

Megan Fox Transformers Clip - Click here for more blooper videos

Ahí se resume el meollo del percal. Vaya, lo de siempre. Un tipo torpón, impopular y pajero que no es capaz de sacarse novia. Una tipa popularísima, seguramente animadora del equipo de las ídem o novia del capitán del equipo de fútbol. Al final, el tipo torpón acaba con la tipa cañón.

Tiene guasa la moral de estos yankees. Vaya, que para que un tipejo de esa calaña consiga a la gran mamasita, necesita la gran aliniación de los planetas, que aterricen en nuestro planeta unos individuos extraterrestres, ya sea en la forma architópica o en la forma de camiones y deportivos. Malas noticias, pues, que tenga que suceder todo eso... que tengan que suceder cosas descabelladas y maravillosas, del tipo, no sé, me imagino, por ir al extremo de los impensables... que se fijen las miradas y las sonrisas en algún bar de nombre MotherFucker para que el mindundi de la peli acabe con la más bella de las damiselas.

2007-07-30T16:55:00.001+02:00

Aquí un documental sobre el modo de vida de la Aratinga, una ave de a cuadros y gafas...

Firmes!!

2007-07-27T16:42:00.000+02:00

Aquí unas fotos de la entrevista que realizamos esta semana para el documental 'Los López'. El individuo de la derecha es Mauricio Vargas, ex comandante del ejército salvadoreño y jefe del Estado Mayor (a que eran engañosos los peluchitos de la estanteria?!). Ya como militar retirado, y en calidad de cabeza dirigente del ejército durante la guerra, accedió a ser entrevistado. No es poca cosa, aquí parece difícil que los de ese lado hablen.

Mientras escuchaba, al tipo de la izquierda (en calidad de pie de micro) se le atragantaron algunas consideraciones. Se quedó de pasta de moniato, que dirían en Palafurgell, cuando el tal Vargas, preguntado sobre las masacres de civiles, respondió que no existieron. Vaya, que si las hubo, o no tiene conocimiento o no las recuerda. Caramba.

A la vez que el susodicho pie de micro escuchaba estas palabras, desde su privilegiada posición, alcanzaba a ver el siguiente cartel colgado en la pared del despacho (click sobre la imagen para ampliar).

Debe ser obra de algún poeta local. Aunque no alcanzo a entender el significado metafórico de los versos, partiendo de la base que masacres civiles, lo que se dice matanzas, no las hubo... no?

2007-07-27T00:06:00.000+02:00

No us la perdeu.

A examen la libertad de expresión

2007-07-23T21:40:00.000+02:00

Opción de examen histórica.- Comente qué personajes e instituciones (subrayando sus respectivas ideologías) reclamaron encendidamente la 'libertad de expresión' en uno y otro caso.

Opción de examen filosófica.- Amparándose en la libertad de expresión practique el sano deporte de cagarse se en los muertos de quien usted desee.

Para los que no sepan: El caso

La rectificación

Uhuassssaaaaaaaaaa!!!

2007-07-19T22:47:00.000+02:00

Para los incrédulos... que sepáis que ayer me inicié en las clases prácticas de karate. Concretamente en la modalidad Kata. Es decir sin contacto (insisto en lo de mi estado de forma).

La cosa consiste en una serie de movimientos ensayados, una coreografia de puños matadores y de gestos abruptos, un tai-chí que asustaría al más enteradito del lugar:

Karate Club Kanazawa-Kata Gojushiho-Dai - More bloopers are a click away

En un momento dado de la lección, genuflexionado, proyectada mi corpórea totalidad hacia el tatami, atisbé una moneda de 25 centavos. Allí abandonadita la pobre. La recogí, olvidé para otro día las atléticas tareas y me fui a comprar un helado.

Uso de la fuerza

2007-07-17T16:30:00.000+02:00

He estado practicando con Kenji, mi compañero de apartamento, el japonés y el karate. Los que me conocéis sabéis perfectamente de mi deplorable estado físico, por lo que sólo se hicieron clases teóricas. El amigo nipón es campeón de karate en su provincia y se ha enfrentado, entre otros, al campeón del mundo: "Muy difisil! Muy fuelte!!".

Admirando las posibilidades de las artes marciales, más allá de Dragon Ball, uno se pregunta sobre el uso de la fuerza y la violencia. Y como ya sabéis que todo está escrito, el poeta salvadoreño Roque Dalton nos ilustra:

Fuerzas Armadas

Siempre vieron al pueblo como un montón de espaldas que corrían para allá, y entre el pueblo y el ojo la mira de la pistola o el fusil.

Un día ellos también fueron pueblo, pero con la excusa del hambre y el desempleo aceptaron una arma, un garrote y un sueldo mensual para defender a los hambreaderos.

¿Si es verdad que es fuerza, porqué necesita estar armada? ¿O es que su única fuerza es estar armada?

R. Dalton

Teleprédica

2007-07-12T23:10:00.000+02:00

"La iglesia, encargada del proyecto de Dios, no puede identificarse con ningún proyecto histórico. La iglesia no pudo hacerse aliada del imperio romano, ni de Herodes, ni de ningún rey de la tierra ni de ningún sistema político, ni de ninguna estrategia política o humana... los iluminará a todos, pero ella se conservará siempre auténticamente la que va anunciando la historia de la Salvación".

Monseñor Oscar Arnulfo Romero
...se volvió célebre por su predicación en defensa de los derechos humanos y murió asesinado en el ejercicio de su ministerio pastoral.

Nota al margen: Parece ser que dentro de la sacrosanta institución hay notables excepciones. Por lo visto, apellidarse Romero es un punto favorable.

Viaje a Suchitoto

2007-07-11T16:31:00.000+02:00

Suchitoto es un pueblo situado al norte de San Salvador muy conocido por conservar el carácter colonial de sus tiempos pasados. El cineasta Alejandro Cotto, oriundo del lugar, hizo grandes campañas para fomentar la conservación (evitar el derribo de las casas, el asfaltado de las típicas calles empedradadas...) Hoy, todos se lo agradecen.

2007-07-10T17:55:00.000+02:00

La conjura de los necios
John Kennedy Toole

Me ha pasado en contadas ocasiones que, compulsivamente, devoraba alguna novela. Y estos días he carcomido ‘La conjura de los necios’, Premio Pulitzer. Me la recomendó alguien a quien considero un buen amigo. De hecho me la regaló. Y debo decirle que me ha hecho pasar unos momentos deliciosos.

Aquí en El Salvador uno pasa de la emoción de los descubrimientos al pleno aburrimiento de las tardes lluviosas, oscuras y tempestuosas de encierro casero. Es ahí donde el suicidado Toole rellena las horas a golpe de comicidad.

Porque es un texto gracioso. Graciosísimo. Llega uno a reírse de verdad, viendo palpablemente los bigotes y la papada gorda de Ignatius Relly, protagonista de la obra y probable precuela de nuestro Torrente. Toole es uno de esos autores maravillosos que se apuntan a la profunda ligereza de Italo Calvino. De esos que saben construir una escena mejor con tres palabras que con trescientas. Corred, insensatos, corred a la biblioteca!

Buscando tu saliva [fragmento]

2007-07-05T19:57:00.001+02:00

-

Todos los amantes vinieron a buscar tu carne;
en cambio yo agonizo buscando la corriente clara de tu
saliva
para inyectar este animal enfermo
que traigo aprisionado en mi camisa.

Antonio Gamero (1915)

-

En Chalchuapa

2007-07-02T19:34:00.001+02:00

Aqui podeis ver el viaje que hicimos el sábado a Chalchuapa, un poblado del departamento de Santa Ana. Apenas a 10 km. de Guatemala, éste es un pueblo que se beneficia des de hace un tiempo del programa de medicamentos y consultas gratuitas de la Universidad de El Salvador (UES). Todos los sábados pasan consulta. También nos informaron de la plaga de mosca blanca que arrasa los cultivos y del reciente descubrimiento de un hongo que puede acabar con el problema.

Por contra, la opulencia de los centros comerciales...

Us presento...

2007-07-02T18:51:00.000+02:00

El viernes pasado, en la graduación de algunos de los estudiantes que participan en la Secretaria de Comunicación

Tirando del hilo

2007-07-02T16:17:00.000+02:00

L'amic Ferran Civit m'aclareix el perquè dels meus problemes a l'aduana...

Noticia completa a http://www.canalsolidario.org/web/noticias/noticia/?id_noticia=8978

Gregorio me acompaña

2007-07-01T21:37:00.000+02:00

Ayer dormí con la más grande de las cucarachas jamás vista. Las arañas y mosquitos ya los conocía, pero ahora Gregorio S. me acompaña en mis lecturas (La conjura de los necios - gràcies Coll- y Las Historias prohibidas de Pulgarcito - del poeta salvadoreño Roque Dalton -gràcies Carlos-). Lo de la sobreocupación de la pieza se lo perdono al patrono de la casa porque cada mañana me regala un jugo diferente de frutas bien raras, al menos para los que llegamos del otro lado del charco.

Ahí van otro dato más para el regocijo o la envidia de la concurrencia:

- LA HAMACA
A la sombra caribeña de una casa bien aireada... al balanceo de una tarde de invierno salvadoreño, es decir, pleno verano... languideciendo, que es bueno después del ajetreo con el que alguien bien cabrón me castigó todo el año.

Sobre El Savador

2007-06-28T19:16:00.000+02:00

A saber:

- Aquí se toma en los chupaderos, nada de beber en los mamaderos. La cerveza, Pilsener.

- Aquí hay cipotes por todos lados. Que no cunda el pánico, chicas. Así es como llaman aquí a los chiquillos.

Lo de la escala en EEUU fue un bulo

2007-06-28T19:15:00.000+02:00

Definitivamente no he puesto el pie en EEUU. Si acaso en Miami. Todo el mundo habla en español, incluso la voz de la megafonía. Cero inglés. Todo latino menos la imbécil tipa de aduanas, de apellido hispánico, de facciones latinísimas y con un uso del español perfecto (eso lo descubrí después, cuando llevabamos un rato de ridículo no-entendimiento. Básicamente por mi pobrísimo inglés, pero el zapato que llevaba en la boca la aduanera tampoco ayudaba mucho. Nota al margen: tengo que aprender inglés. Lo de mi conversación con el de los pantalones rebeldes era una falsa alarma -ver post anterior-. I’m not Muzzy). Al final, en educada deferencia al inmigrante asqueroso que os habla, la tipa se dignó a hacer uso de la infame lengua de sus antepasados, también muy inmigrantes ellos y muy poco (norte)americanos.

Hubo algunos detalles aliviantes: Los pechos operados de las jovencitas, los registros a los viejos en silla de ruedas y una caja de hamburguesas arrastrada por el viento en la pista de aterrizaje me confirmó que, a pesar de lo que podía parecer, estaba en EEUU.

Identificado sospechoso español en El Salvador

2007-06-28T19:13:00.000+02:00

Llegada con tres horas de retraso a San Salvador, tras pasar por Miami i Milan. En aduanas solo me dan 30 días de permiso, muy lejos de los 72 previstos.
La tipa aduanera me advierte que “los españoles no deben meterse en política”. Por lo visto hace dos semanas ‘capturaron’ a dos españoles en una manifestación contra el gobierno, de derechísimas convicciones. Dice que no les sirve que yo sea catalán. Jopeta. Tocará, durante los próximos días, gestionar en inmigración mi adhesión ciega al régimen. Ya me estoy dejando bigotillo.

Por el resto, el viaje ha sido leve. Los de la parte de adelante en los aviones son gordos. No sé si van en Bussines Class por que son gordos o rebosan grasas por ir precisamente en Bussines. No he preguntado.

En el avión he escapado varias veces de un tipo con los pantalones por el sobaco que insistia en saber de mi vida y la de la mitad del pasaje. Cuando la conversación con mi vecino de asiento (italiano, dedicado a los láseres ópticos –flash gordon, optimus price, etc...-) se ha empobrecido he accedido a darle comba al tipo de los pantalones escaladores. Era un yankee la mar de excéntrico. Lo bueno es que he aplicado mis grandes dotes anglófonas. Vaya fiera estoy hecho.

5 segundos escalofriantes

2007-06-25T01:37:00.001+02:00

El Fary 1937-2007

2007-06-20T22:54:00.000+02:00

Aquest tio era realment simpàtic.
Per això cal reivindicar el veritable regnat del pop mundial.

Més videos flipants!

2007-06-16T11:35:00.000+02:00

Aquesta setmana el Marcos, l'Oriol S. i un servidor hem anat a Sitges per demostrar als Erasmus del món que és possible fer una excursió a Sitges per menys de 10 euros.
És una cosa òbvia i tirant a estúpida, però d'aquesta pasta estem fets.

Aquí teniu el Marcos en una actuació d'Oscar Mayer. El Sumsi fa d'actor secundari. Jo intento treure la taca de l'objectiu de la camera. Com es pot comprovar, sense cap mena d'èxit.

Oigo visiones

2007-06-10T16:47:00.000+02:00

Uuuuuaaaaalaaaaaa!

Visiones completas

Arriben les meduses

2007-06-09T17:51:00.001+02:00

La amenaza de la «gelatina venenosa»
La Razón

Medio Ambiente contratará embarcaciones particulares para combatir la plaga de medusas
La voz de Galicia

España planea capturar medusas para que no se acerquen a la costa
El periódico

Atención a las medusas
mallorcadiario.com

Pulpos y medusas gigantes toman la ciudad
Levante

El sector turístico, en alerta ante la plaga de medusas
Grupo Noticias

I tornem-hi amb la troca. No se'n cansen, any rere any, d'avisar-nos de la malvestat de les meduses. Aquest dimonis perversos que no ens deixen mai passar un estiuet a la platja amb la xancleta tranquil·la.

Resulta que a Lloret, Salou o Cancún hem d'estar sempre amb l'ai al cor, no fos cas que ens hi trobéssim bé, de vacances. Aquí el que toca és treballar, fitxar a l'oficina, l'únic lloc del món on trobarem la veritable tranquil·litat. Millor que a l'úter matern.

Sortirem de casa i tindrem por a la carretera, pels embussos i pels accidents, tots ells mortalíssims. També tindrem molta por de sortir al carrer, no fos cas que ens ho robessin tot per la nostra nova condició de turistes.

Tindrem por d'anar al restaurant, perquè tots i cadascun dels empresaris de la restauració ens cobraran de més, ens intoxicaran amb aliments en mal estat i ens duplicaran la tarja de crèdit sense que ens n'adonem.

A l'aeroport patirem overbooking i ens perdran les maletes. I encara menjarem malament, amb càterings fastigosos.

Ja ens ho diuen al telenotícies, ja, que això de marxar de vacances és mal negoci. Ens diuen que hem de baixar pes, per lluir les carns a la platja. Ens diuen que passat l'estiu els índex de divorcis pugen de manera espectacular i que la ressaca postvacacional és d'una virulència mortífera.

Per això i per molt més, absteniu-vos de marxar. Quedeu-vos treballant. No fos cas que acabéssiu amb un somriure a la cara. La cosa més perillosa del món.

Gràcies, informadors del món civilitzat, per fer-me veure que, tancat a l'oficina, no em pot passar res de dolent.

Democratitis aguda

2007-06-09T17:06:00.001+02:00

N’hem sentit molt a parlar de democràcia aquests dies d’eleccions municipals. És tanta i tanta la democràcia que ens embarga que hem trobat casos d’una democratitis esfereïdora.

Lizartza (Gipuzkoa), un municipi d’aproximadament 600 habitants, serà governat pel Partit Popular. Fins aquí, res a objectar democràticament. El problema és que el PP ha obtingut set regidors gràcies als 27 vots que ha obtingut. Tornem-ho a repetir dit d’una altra manera. Que amb 27 vots sobre 600 possibles, el PP governarà amb set regidors dels set possibles. Ni Mussolini en el seu millor moment va governar amb tanta majoria.

Ho llegim en una minúscula columna d’El Pais (6-06-07. p.32). Donades les circumstàncies no està de més que ho anem reproduint, a veure si aconseguim revertir el silenciament corporativista i mafiós d’aquests casos flagrants.

Però, què ha passat? Doncs que els 228 vots restants no han valgut per res. O han estat blancs o han estat nuls. Els vots democràtics a ANV i a Abertzale Sozialistak no han valgut absolutament per res. Aquesta majoria de votants han estat exclosos del joc.

Es dona el cas també que cap de les persones de la llista del PP eren habitants de Lizartza, ni tan sols d’Euskadi. Eren de Madrid. Basant-se en el més que democràtic article 182.2 de la llei electoral, tots els noms de la llista del PP han renunciat al seu càrrec i han estat substituïts, a posteriori, per altres demòcrates populars de poblacions properes a Lizartza. És a dir, que cap de les persones que governaran aquest municipi han estat votats. Ni tan sols pels 27 que van dipositar la papereta pel PP.

La democratissísima ‘Llei de partits’ ha aconseguit el que buscaven els de la bicefàlia política espanyola (PPSOE), anar eliminant de mica en mica contrincants. Ara és el País Basc i demà serà un altre lloc. Fins que al final es quedaran sols i els tocarà lliurar el combat definitiu.

Tornem a aquella etapa en què n’hi havia un que ens ensenyava el camí recte a cop de destral. La destral, avui, és la ‘Llei de partits’, que parteix pel bell mig les poques il·lusions democràtiques que ens quedava a aquest conglomerat d'il·lusos malparits anomenat demos.

"Pero ha colado", Conde-Pumpido

2007-05-19T20:01:00.001+02:00

Aquest tio s'hi ha fixat

Pàgina 28, una columneta i a mitja pàgina. Això és el que li dedica el diari El Pais a una notícia escandalosa.

Conde-Pumpido cree que puede haberse “pasado” al impugnar listas
El Pais, 18-05-07

Pels que vulgueu enllestir ràpid, un resum:

El fiscal general de l’Estat ha deixat caure, en un d’aquells esmorzars informatius que acostumen a fer les agències de premsa, que “el dubte és si la Fiscalía ha anat massa lluny” en impugnar gairebé 400 llistes d’ANB, amb la qual cosa han quedat exclosos 4.000 candidats. “Es posible que nos hayamos pasado, pero ha colado”, ha dit.

Després encara assenyala que la Llei de Partits obliga que els 150.000 votants de Batasuna no puguin votar i que s’han d’ilegalitzar totes les llistes. Conde-Pumpido admet que aquesta concepció estableix “una especie de Guantánamo electoral”, en el que l’esquerra abertzale “no pugui votar res” i que, excloent la participació democràtica, només queda la violència. Ho ha dit el fiscal general de l’Estat.

Està bé que, com a mínim, sigui ben conscient d’aquesta obvietat. Llàstima que els mitjans intentin minimitzar la constatació del binomi.

Castigar els fel·ladors

2007-05-15T00:18:00.000+02:00

Caldrà vigilar a partir d'ara què ens posem a la boca. Un estudi publicat per la revista mèdica New England Journal of Medicine revela que practicar sexe oral pot causar càncer de boca i faringe. Està bé que ens ho diguin perquè, d'ara en endavant, serem conscients fins a quin punt n'és de poc salubre ficar-se a la boca un formatge que ha caigut a terra, un tomàquet fumigat o determinats penis i vagines.

L'estudi l'ha realitzat un equip de la Universitat de Maryland i assegura que mantenir freqüentment relacions sexuals bucogenitals pot tenir una relació directa amb el desenvolupament del virus papill·loma, causant de la majoria de càncers de coll d'úter, boca i faringe.

I jo que sóc un ateu empedreït sempre hi acabo veient la ma del Sant Pare. Benet XVI ha estat aquests dies al Brasil, on en comptes de clamar al cel per la fam i la mortalitat infantil es dedica a demonitzar aquest invent prodigiós anomenat preservatiu. El profilàctic en qüestió ajudaria, entre d'altres coses, a evitar càncers d'úter, boca i faringe, però Benet només hi veu problemes. "Incita a la promiscuïtat", diu.

Tampoc no li deu haver agradat gaire que l'última reina del carnaval paulista, Nani Moreira, hagi dit que el carnaval brasiler és un ritual "diví". Que aquesta senyora relacioni la divinitat catòlica amb un espectacle pagà de dones i homes semidespullats ballant al ritme dels tambors deu haver estat una llosa per la paciència papal. Per això Benet XVI deu entendre com una gràcia de Déu que els promiscus siguin castigats amb càncers malignes del tipus papil·loma, una paraula que s'assembla sospitosament a Papa de Roma. Que Déu me'n guardi de treure'n conclusions esbiaixades.

'És terrible' (c) InfoCast

Marcar vots

2007-05-11T20:22:00.000+02:00

Magnífico testarazo de Marcelino ante los comunistas

Amb el gol de Marcelino a Rússia en la final de l’Eurocopa de futbol del 1964, l’aparell propagandístic de la dictadura franquista culminava una missió d’Estat. La ‘fúria’ espanyola arribava al seu màxim apogeu gràcies a una pilota al fons de la xarxa. Àrbitres sospitosos i resultats fraudulents van convertir Itàlia en campiona del món el 1936, sota la dictadura de Mussolini. La mateixa retòrica simbòlica que vincula esport i reafirmació nacional va portar fins la victòria l’Argentina del 1978, amb Videla a la comandància.

La victòria esportiva és la culminació de l’esforç personal. En els esports d’equip aquest esforç s’amplifica, es col·lectivitza i empeny les masses enfurismades, que s’hi identifiquen. Des de la política sempre s’ha constatat aquesta capacitat agitadora dels grans esdeveniment esportius i s’ha intentat canalitzar en favor dels interessos propis. El fanatisme de l’aficionat particular converteix la massa en manipulable i engreixadora dels rèdits polítics.

Passen els anys i el vincle es consolida. A la Comunitat Valenciana l’actual govern Camps vincula directament l’arribada de la Fórmula 1 amb la revalidació del mandat del Partit Popular. L’objectiu és mobilitzar el fanàtic esportiu, és la constatació de la força alienant de l’esport. A Getafe el candidat a l’alcaldia, José Luis Moreno (PP), ha situat com a número dos de la llista un romanès. És Gica Craioveanu, un ex-futbolista amb un gran nombre d’admiradors i, possiblement, de futurs votants.

Tributs sonors

2007-05-07T22:53:00.000+02:00

Arcade Fire - Funeral

Caram...

Nueva Vulcano - Juego Entrópico

Descomunal

Ia & Batiste - Un gran dia

Busqui, compari i si troba quelcom millor...

Noruega, je t'aime

2007-05-03T16:57:00.000+02:00

Estic realment preocupat. Des de fa unes setmanes no surto al carrer que no se m'esglaia el cor pensant que la fi del món és ja inevitablement a prop. Tants d'anys de pensar que tot plegat acabaria amb una invasió d'extraterrestres o amb l'impacte d'un meteorit cabró, i ara resulta que tot es resumeix en dues paraules: canvi climàtic.

O el que és el mateix, que la mare Natura es llevarà un dia i fotrà un d'aquells pets estridents que ho enviarà tot a prendre, mai millor dit, pel cul. Jo que em pensava que tot això de l'ecologisme era una cosa de hippis amb poca feina, una cosa de catastrofistes envejosos de la riquesa empresarial, de pobres, d'okupes i de llunàtics... Però ara els noruecs m'han fet veure la llum.

Els amics vikings, que una altra cosa no, però de llargs en són una estona, acaben de construir la versió 2 de l'Arca de Noè. I jo quan ho vaig saber em va començar a tremolar tot el cos. Mentre a casa nostra les cigales ens gratem la panxa a l'ombra d'un cactus, ells han començat a reunir com a formiguetes 1.500 milions de llavors en un dipòsit construït a l'interior d'una muntanya glaçada. S'hi han gastat gairebé 4 milions d'euros i entre d'altres espècies han reunit llavors de plàtans, faves, blat de moro, arròs, llenties o mandioca. Vaja, un kit de supervivència ben arregladet.

La gent de Noruega ja ha vist clar que la cosa està ben negra. Amb tota la raó del món s'han muntat un campi qui pugui i l'últim que tanqui la porta. I amb aquest panorama fins i tot estem veient ultraneoliberals acèrrims que clamen adveniments apocalíptics per l'economia. Ara se n'adonen que tant desastre natural afecta la butxaca mundial.

Diví. Ara els que manen es posaran les piles i ens exigiran ja definitivament per llei que fem molta bondat, que apaguem cinc minuts els llums i que reciclem el tetrabrick del Don Simón. Quan, entre tots plegats, haguem arreglat una mica el caos natural, ja podran augmentar sense cap càrrec de consciència les seves emissions contaminants.

2007-05-02T21:01:00.000+02:00

Roban la casa de Reina mientras jugaba la Champions

El portero fue el héroe del encuentro al salvar dos tiros en la tanda de penaltis de la semifinal, que resolvió el Liverpool por 4-1 (El Pais, 2 taMayo)

Es curioso como se le puede a uno desmoronar la casa mientras le está dando patadas a un balón, o estudiando a Platón.

Que curioso volver a casita y entender que en Palencia ya no hay revisores del gas.

Que estas por ahí mal encantado con memeces y que en la trastienda se quema todo.

Suerte tenemos todos que Leonor ya anda y se muestra espontánea ante los periodistas.

El 0,5 dels universitaris catalans es masturben amb el radiador

2007-04-21T19:24:00.000+02:00

Ara que s’acosten les eleccions ja hi ha un corre-cuita d’enquestadors cibernètics i telefònics que tot ho pregunten per tot saber-ho. És tan prodigiós aquest art de l’enquesta que fins i tot a les universitats se’n fan classes magistrals.

Passa que els enquestadors ja no es prenen la molèstia d’agafar paper i boli i mirar als ulls de qui parlen, per intuir si el que respon es reprimeix la riallada a l’altre cantó del telèfon mentre li diu que si o que no, o si no sap o no contesta.

I després passen coses que serien molt divertides si no fos per aquest poder bíblic que se li atorguen a les xifres. I passa que el 0,5% dels universitaris catalans ens fem galloles servint-nos del radiador.

Ho explicava en un dels seus infal·libles articles el gran Quim Monzó. Un equip d’enquestadors va demanar a un grup de 200 universitaris sobre les seves pràctiques sexuals. I resulta que n’hi havia un que era d’aquells que acostuma a explicar acudits i que va tenir l’ocurrència de dir que ell s’ho feia amb el radiador.

I d’aquí a la ciència de la xifra. Això vol dir que d’entre els universitaris ens hi n’hem de contar 1.000 amb la rutina contumaç del refrec càlid dels calefactors. M’atreviré a citar una estimable companya de vicissituds radiofòniques. “Hi ha tres classes de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques. Mark Twain.” Xènia Berta.

Fins passades les eleccions

2007-04-19T18:40:00.000+02:00

És estranya aquesta mania dels polítics de prendre’ns, als electors, per estúpids. L’últim episodi: el projecte del 4t Cinturó viari. El conseller de Polítiques Territorials i Obres Públiques (PTOP), Joaquim Nadal, ha encarregat un “estudi de viabilitat” del tram entre Sabadell i La Roca. I els seus socis de govern estan emprenyadíssims. Resulta que els dirigents d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estan molt indignats perquè diuen que no han estat informats d’aquest encàrrec.

Malgrat tot, es queden aquí, no opinen. No diuen si el 4t Cinturó s’ha de fer o no, si cal fomentar el diàleg o si nyaps o si cols. Res. L’única cosa que han dit és que s’ha de posposar qualsevol moviment fins passades les eleccions (sic). I es queden tan tranquils.

No sé si es pensen que ens llepem el dit. Fins ara ICV-EUiA s’havia oposat frontalment a aquest projecte, bàsicament perquè havia de fer costat a la seva clientela, que acostuma a ser ecologista (malgrat que aquest partit no sigui ni eco ni lògic). Els d’ERC, més o menys igual. També s’han vist en la tessitura de respondre als col·lectius xirucaires que tenen per bon costum votar-los i, a la vegada, defensar el territori. Però ara no. Ni un ni l’altre han dit ni mu sobre el projecte.

L’únic que els importa són les eleccions. Així que escombren tota la polseguera i l’amaguen sota l’estora, amb la ridícula il·lusió que els que formem el ramat d’electors no ho tinguem en compte.

Mal favor fan a la democràcia si amaguen les cartes de joc, si no ens diuen què és el que projecten fer amb el nostre país. Amb quina poca vergonya ens demanen que anem a votar si, quan apareix la oportunitat de dir si arrasaran o no amb el territori, amaguen el cap sota terra? Després, aquesta colla d’estrussos, s’estranyen que els del ramat no anem a votar.

A preu de saldo

2007-04-16T17:15:00.000+02:00

Tot això de les ofertes i els preus és força simptomàtic. Només cal anar al supermercat i fer una repassada als cartells dels productes en oferta: la immensa majoria acaben en 95 o 99. És una pràctica estesa i fins i tot diria que acceptada per tothom, com el fet de pegar la dona.

Quan expliquem a un amic quina compra més bona hem fet (relació qualitat-preu) li diem que costa 8 i escaig, i no pas 8.99.

També es força curiós el que passa des de fa un temps amb els restaurants, l’IVA i el cobert. El que fins ara era una cosa poc estesa s’està propagant. És a dir, que el preu que t’anuncien que et costarà la broma (el menjar) no inclou ni els impostos ni el cobert. Home, aquesta forma tan poc dissimulada de convidar-te a estalviar el pagament d’impostos és força revolucionària. Però menjar amb les mans directament de sobre la taula (i no em prengueu per un finolis) jo diria que és més aviat una involució, tenint en compte la utilitat d’aquest invent prodigiós que representa el trio forquilla, cullera i ganivet.

No ho he provat, però s’hauria de veure com reaccionen si portem la cullera de casa i l’IVA l’anem a pagar directament a Hisenda. Suposo que se n’estranyarien i no ho acabarien d’acceptar. Aleshores per quins set sous no ens diuen quin preu, de veritat, haurem de pagar finalment?

D’aquí a poc temps t’oferiran un menú complert per, posem per cas, 10 cèntims: que podria ser el preu d’una ceba. Després, quan sigui l’hora de pagar, ja et cobraran l’enciam, la sal, el tomàquet, el vinagre, el bistec, l’aigua, el pebre, la salseta ... l’IVA i el cobert. Aleshores haurà arribat el moment en què per saber quan pagues hauràs d’anar prèviament a fer la compra pel teu compte i arribar al restaurant només perquè et cuinin els ingredients. Bé, com a mínim no viuràs enganyat, perquè a ca la verdulaire sabràs en tot moment que el tomàquet va a tant el quilo i punt. I tots plegats ja podrem treure la bitlletera del tot confiats i tranquils quan la senyora Engràcia pesi les cebes mentre prem amb el dit i d’amagat la safata de la balança.

Carmelo González, especialista en Cervantes

2007-04-13T15:19:00.000+02:00

La filla de Carmelo González és especialista en Shakespeare

El candidat de Ciutadans – Partido de la Ciudadania a Sitges per les eleccions municipals serà Carmelo González. L’únic i exclusiu mèrit d’aquest home és haver lliurat una batalla pública per aconseguir que la seva filla rebi l’educació en castellà. Una batalla personal. Per lògica supina, serà el candidat que millor defensi el bé col·lectiu.

Darrerament se l’ha vist en el publireportatge de Telemadrid ‘Ciudadanos de Segunda’. Per cert que, si jo fos Albert Rivera, cap de Ciutadans, denunciaria la cadena pública madrilenya per mofar-se d’aquesta manera tant poc elegant del seu partit. Potser a Madrid no deuen saber que Ciutadans ja és al Parlament i que, per tant, ja són ‘Ciudadanos de Primera’.

El senyor Carmelo González diu, entre d’altres coses, que a l’escola de Sitges “se entretienen mucho en enseñarlos quien es algún poeta local del pueblo, pero sin embargo no dan ni un minuto a explicarles quien es Miguel de Cervantes Saavedra”. El ciutadà Carmelo fa tot un dispendi exhibicionista dels seus grans coneixements sobre l’escriptor manxec. Tant és així que és capaç de dir, aparentment sense pensar-s’ho molt, el segon cognom de l’autor del Quixot. Al senyor candidat de Ciutadans li haurien d’explicar també la virtut de conèixer els veïns d’allà on viu, ni que siguin despreciables “poetes locals”.

Malgrat el seu interès per l’ínclit Cervantes, el senyor González ha matriculat la seva filla al col·legi britànic, on aprendrà a dir shit i whore, unes paraules molt útils per quan vagi a comprar el pa i la senyora Enriqueta li parli en català.

S’ha alçat molt la veu per criticar la poca càrrega lectiva del castellà en els plans educatius i la preponderancia quasi exclusiva del català. Aleshores els integristes de les llibertats, el pluralisme i el bilingüisme es lamenten que no poden triar l’educació que volen pels seus fills (en castellà exclusivament, és clar). O són molt cínics o molt ignorants. Només cal fixar-s’hi una mica per comprovar que els plans educatius de la Generalitat ‘en català’ no fan una altra cosa que perjudicar aquells infants que tenen com a llengua materna el català: a casa el català i a l’escola el català. Resulta que acaben els seus anys d’aprenentatge i el seu coneixement del castellà és una pesta. I malgrat tot no els veig pas manifestant-se ni queixant-se contínuament.

Els que es queixen i es posen les mans al cap són els pares dels nens que aprendran català a l’escola i el castellà a casa, a la televisió, al carrer, a Salamanca, a Logronyo i als jutjats de l’Estat i el Principat.

La meva llengua materna és el castellà, de fet penso en castellà, i per això agraeixo les polítiques de discriminació positiva del català, que m’han permès d’aprendre a un alt nivell la llengua pròpia del lloc on sóc. En canvi molts dels meus amics maternocatalans no han corregut la mateixa sort que jo, perquè el seu nivell de castellà no s’ha desenvolupat suficientment. Per tant, només aquells que tenen el català com a llengua materna tenen dret a queixar-se i criticar aquests plans educatius, ja que tot plegat es converteix en un greuge comparatiu respecte als que tenim el castellà com a llengua maternoeducativa i el català com a llengua acadèmica.

Si el que realment volen és que els seus fills no perdin el temps amb llengües sense ‘projecció positiva’ que els matriculin a l’escola britànica. Com ja ha fet Carmelo González. La seva bona filla aconseguirà en poc temps tenir un nivell suficient d’anglès com per poder arraconar llengües ‘molt menys pràctiques’ com, per exemple, el castellà.

Radacsió

2007-04-11T23:50:00.000+02:00

Estic dasesperat, no sé cuantes vegades hu hauré de repetir. Mama, que quan em compris els calsotets han de ser Calvin Klein. Els meus collonets de 14 anys estan en plena etapa de creixement i cal oferir-lis les millors prestacions. No vuldras que pensin a l'insti que sóm pobres?

La sudadera ha de ser amb caputxa i que posi Rams 23. Tinc que dir que quan la vaig veure per primera vegada em pensava que era una baratija, però no, es veu que val 60 euros i que és molt guai, perquè la porten aquest i aquell. I li he dit a la mama que me la compri, que seré bo i trauré bones notes. I quan l'ha vist s'ha pensat que era de mercadillu, però no, li he dit que val 60 euros i que la vui, la vui i la vui!

La camisa té que ser Ralph Lauren, perquè avui en dia no es pot anar fet un piltrafa pel món. I què són 80 euros al costat de quedar superbé? I la camiseta sempre Tommy Hilfiger. El banyadó ha de ser Quicksilver i les ulleres Oakley. Les bambes All Star, que abans eren de hippis però ara són de guais.

La mama s'ha surprés molt quan li he dit que aquesta Navidad no volia anar de campaments, que jo volia un bono trimestral per La Pelu perquè em mantinguin sempre el flequillu al lloc. I que no vui ni la mountain bike ni la Play, que jo vui un poster gegant de Monsenyor Jordi Labanda.

I li he dit que ja no menjaré mai més ni macarrons, ni sopes ni mansanes, que m'alimentaré de xapes de Playboy, de samarretes de Bultaco, Guru i Loreak Mendian. I l'altre dia em va pillar fent-me una gallola mirant fotos d'un Wolkswagen Golf, i la mama m'ha dit que això és numés pels grans.

I aquesta és la meva radacsió. La meva radacsió va de que la mort no iguala als rics i als pobres, lu que ens iguala és la marca dels calsotets.

Yordi

Tanquéssim la paradeta

2007-04-11T01:28:00.000+02:00

"No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres"

Mahoma i la muntanya

2007-04-11T00:45:00.000+02:00

Si el transport públic no va a l'usuari, l'usuari va a la discoteca. Alguna cosa així ha dit Joan Boada, que ostenta un càrrec molt complicat i enrevessat i parla per boca de la Generalitat. Resulta que quan el jovent surt de festa i vol tornar a casa ben entrada la matinada no hi ha forma d'arribar-s'hi. No pas perquè la borratxera ens emboiri la visió, sinó perquè no hi ha ningú que ens hi porti.

Com que els catalans no tenim prou diners per regalar-nos un transport públic mitjanament digne, ens hi posem fulles i, amb aquesta flegma nostra tan característica, ho arreglem de la manera més senzilla. Si a les cinc del matí, quan tanquen les discoteques, no hi ha metros, ni busos ni trens, doncs obrim les sales de festa una horeta més i qui dia passa any empeny.

Diuen que així el ramat anirà més disgregat i que les molèsties seran menors pels veïns dormilegues. La idea és tant, tant brillant que de retruc s'aconseguirà solucionar el problema de la inexistència de transport públic. I així maten tres mil ocells d'un sol tret.

El mateix Boada ha dit que la petició arriba de les associacions de locals d'oci. Contxo! No en deuen tenir prou de vendre garrafons a vuit euros i encara volen allargar més el negoci a expenses dels nostres fetges. L'essencial és vendre un cubata més. Això i fomentar el negoci d'aquestes dragees amfetamíniques que, quan cal treure forces de flaquesa, ens ajuden a pujar els ànims a l'espera del primer bus del dia. (c) 'És Terrible'. InfoCast.