Un dia qualsevol... 22/10/07
Booooorn to beeeeee wiiiild !!
De vez en cuando (últimamente se vienen prodigando) los publicistas se sacan un as de la manga. Hace algún tiempo se marcaron la siguiente joya:
Hopper vs. Hopper. Metaficción sabrosa.
Pasa también que hay algunas canciones que por siempre jamás están unidas a unas imágenes. Y viceversa. Es ver montado al Hopper en una moto y nos viene la tonadilla a la cabeza. Y es escuchar a los Steppenwolf y acordarse del mostachudo motero.
STEPPENWOLF
Pero resulta que este grupo, aunque suela pensarse lo contrario, no es flor de verano. De acuerdo, nunca dejará de ser el grupo del 'Born to be wild'. Pero para que nadie se conforme con la corteza, ahí va otra tremebunda maravilla.
Escuchala aquí con mejor calidad de sonido (Magic Carpet Ride).
Atención: esto no es un blog -solo- musical. Aunque lo parezca -que viene de pereza-.
Hopper vs. Hopper. Metaficción sabrosa.
Pasa también que hay algunas canciones que por siempre jamás están unidas a unas imágenes. Y viceversa. Es ver montado al Hopper en una moto y nos viene la tonadilla a la cabeza. Y es escuchar a los Steppenwolf y acordarse del mostachudo motero.
STEPPENWOLF
Pero resulta que este grupo, aunque suela pensarse lo contrario, no es flor de verano. De acuerdo, nunca dejará de ser el grupo del 'Born to be wild'. Pero para que nadie se conforme con la corteza, ahí va otra tremebunda maravilla.
Escuchala aquí con mejor calidad de sonido (Magic Carpet Ride).
Atención: esto no es un blog -solo- musical. Aunque lo parezca -que viene de pereza-.
9/10/07
DAVID BOWIE (en majúscules)
Un homenatge a un dels pilars de tota la música que es fa i es desfà. Res seria igual sense ell.
Amunt amb el volum dels altaveus... STARMAN
Una de les preciositats precioses de la música. Queen+Bowie. UNDER PRESSURE.
Després, el tio es va fent gran i no perd pistonada. REBEL REBEL.
I els homenatges proliferen...
Red Hot Chilli Peppers, sonant millor que mai.
L'homenatge definitiu: la grandíssimia pel·lícula 'Life Aquatic', amb una banda sonora integrada dins de l'acció. La música és a dins, però se surt. Reinterpretació sublim de Bowie per Seu Jorge. LIFE ON MARS.
Un artista incommensurable.
Amunt amb el volum dels altaveus... STARMAN
Una de les preciositats precioses de la música. Queen+Bowie. UNDER PRESSURE.
Després, el tio es va fent gran i no perd pistonada. REBEL REBEL.
I els homenatges proliferen...
Red Hot Chilli Peppers, sonant millor que mai.
L'homenatge definitiu: la grandíssimia pel·lícula 'Life Aquatic', amb una banda sonora integrada dins de l'acció. La música és a dins, però se surt. Reinterpretació sublim de Bowie per Seu Jorge. LIFE ON MARS.
Un artista incommensurable.
4/10/07
Robbie Williams
Ja fa temps que va sortir aquest video. Ara l'he recuperat i, una vegada més, m'ha semblat sensacional. El recurs de donar-li la volta al mitjó no és res de l'altre món, però és que la plasmació audiovisual, la idea de l'entrevista incrustada, els rostres, la interpretació i la captació dels esperits és (re)sensacional.
El públic d'aquest cabaret som tots nosaltres, els que tot ens ho mirem amb incredulitat. Els rars son els altres, els del vestit de carnaval. La nostra camisa és d'una naturalitat de 60 euros, la perruca de la vedette és xavacana. Ens podrim per dins.
Robbie Williams és un dels pocs artistes de l'anomenat mainstream musical que es pot permetre aquest tipus de cabrioles sense caure en la impostura. Aquest tipus pot marcar-se un dancing infame a lo Carlos Baute i dos minuts després, sense despentinar-se, muntar una critica social verdadera i que supuri una mínima sinceritat. Ja fa temps que en sóc un fanàtic. I ara surto de l'armari per clamar-ho als quatre vents.
27/9/07
Cuéntame un pedo
Hay pedos y pedos. Los hay estruendosos, rimbombantes y ondulados. Y también los hay rabiones, breves y redondos.
Lo mismo pasa con la literatura. Quiero decir, la literatura es como los pedos. Las ventosidades copiosas corresponderían a las grandes novelas, con las que uno se regocija con gran gusto. Cuando abro por la primera página una novela de más de 300, suelo relajar el esfínter. No es casualidad.
En cambio, los pedos breves son sin duda más concisos. O, para ser más exactos, ejercen un efecto azotador que le deja a uno en un estado de estulticia casi delicioso. Seria la correspondiente a los cuentos, que desde principio a fin, por su brevedad, me mantienen el culito bien tenso.
La escritora argentina Luisa Valenzuela se tiró un día un pedo delicioso. El más breve de la historia del cuento, de solo dos palabras. Tenía un título provocadoramente largo:
'El sabor de una medialuna a las nueve de la mañana en un viejo café de barrio donde a los 97 años Rodolfo Mondolfo todavía se reúne con sus amigos los miércoles por la tarde.
-Que bueno.'
Pues eso, que pedo tan bueno; título ondulado, cuento redondo.
23/9/07
Miradas ajenas
Lo bueno, si tiene algo, de no llevar cámara de fotos por el mundo es que los otros van sembrando tus frutos, tus fotos. O sea, tus frotos. Y la cosecha, por variada, suele ser excelente. En vez de cargarse de quilos de quilobytes de imágenes digitalizadas, dejas que el resto vaya trabajando por uno mismo y, sucediendose el tiempo, suceden sucesos excepcionales, como el hecho de ir recibiendo postales cuando ya ha pasado un tiempo imprudente des de la marcha.
Veréis que los últimos días en El Salvador fueron fecundamente culinarios. La comida se fue por el retrete, me quedó en el hígado tanta amabilidad.
22/9/07
La ràdio, també gira
Com que em sento estúpid, rossego coses estúpides. I hi ha coses estúpides, estupidíssimes, com aquesta estupidesa de la deformació professional.
En els últims anys he treballat, a estones febrilment, en el món de la ràdio. I a mida que t’hi vas ofegant vas perdent la candidesa inicial de quan te l'escoltaves des de fora. Ara estàs tancat a dins de l’estretor de magnetòfons i freqüències modulades, i ja és impossible estar-s’hi sense mirar’s-ho (perquè la ràdio també es mira) amb ulls escrutadors. L’agafes, la retalles, l’enganxes, l’ordenes i l’analitzes del dret i del revés.
Però la roda gira, i un dia sol·licites la propera parada. I baixes. I quan el desamor ha passat, la melancolia et retreu moltes coses, però sobretot que hagis perdut l’amor. Llavors arriba el moment màgic en què fas girar el dial i busques la manera de tornar a estimar aquella ràdio que t’havia arribat a semblar tan lletja. I, patapam, hi tornes a veure. Fins i tot més clar que en els primers dies.
Per despit ja no vols analitzar res, perquè al cap i a la fi no t’ha de servir de res, aquí a fora. I, de nou, l’altaveu supura paraules naïf. Existència tranquil·la, perquè te l’escoltes d’una altra manera.
Una altra manera d'escoltar el món.
En els últims anys he treballat, a estones febrilment, en el món de la ràdio. I a mida que t’hi vas ofegant vas perdent la candidesa inicial de quan te l'escoltaves des de fora. Ara estàs tancat a dins de l’estretor de magnetòfons i freqüències modulades, i ja és impossible estar-s’hi sense mirar’s-ho (perquè la ràdio també es mira) amb ulls escrutadors. L’agafes, la retalles, l’enganxes, l’ordenes i l’analitzes del dret i del revés.
Però la roda gira, i un dia sol·licites la propera parada. I baixes. I quan el desamor ha passat, la melancolia et retreu moltes coses, però sobretot que hagis perdut l’amor. Llavors arriba el moment màgic en què fas girar el dial i busques la manera de tornar a estimar aquella ràdio que t’havia arribat a semblar tan lletja. I, patapam, hi tornes a veure. Fins i tot més clar que en els primers dies.
Per despit ja no vols analitzar res, perquè al cap i a la fi no t’ha de servir de res, aquí a fora. I, de nou, l’altaveu supura paraules naïf. Existència tranquil·la, perquè te l’escoltes d’una altra manera.
Una altra manera d'escoltar el món.
20/9/07
Tanquéssim la paradeta (?)
No sé si és bona o dolenta, perquè no puc comparar, però és una notícia al cap i a la fi: aquest bloc ha arribat a les 1.000 visites. Això és el que diu el rudimentari comptador que tinc instal·lat. Quedi constància que té el bonic detall de no comptar les visites que fa l'administrador, és a dir jo, i que són moltíssimes. També s'ha de dir que no el tinc instal·lat des del primer dia, ni molt menys. Per tant, aquests 1.000 clicks no són (a mi m'ho sembla) gens menyspreables. Hi ha tres o quatre amics (entre els quals, els familiars) que em visiteu no sé si fidelment però almenys periòdicament. La cosa oscil·la entre les 6 i 10 visites diàries.
Ara és hora de fer vista enrera. I, oh, oh, caram, caram, assisteixo astorat al veredicte implacable de les meves pròpies paraules. Si fes cas de mí mateix hauria de tancar ben aviat aquest espai. Però hem canviat, hi ha alguna cosa que m'ha xuclat. I he estat derrotat. He canviat (estalviem-nos els plurals). O m'han canviat. No sé si a millor o a pitjor. Quin remei. Espero seguir sent fidel (ni que sigui una mica) al paper, estimablement arrugable, estripable i cremable.
Aquest era el post inaugural, que, mireu si era estrambòtic, resulta que no era el primer sinó el segon. No sé per quin motiu, com tot a hores d'ara.
"No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres"
Amb una frase com aquesta ja podríem donar per dilapidat aquest bloc. En haver arribat en el temps rècord de dos comentaris a la sublimació del pensament i l'existència, dir neules o dir clauer seria com dir pastanaga o xiulet. A partir d'aquí tant se val, tot és relatiu, tio.
Però es veu que no, que per qüestions de força major l'haurem de tirar endavant a contracor. Ho diu un prosopopeic empedreït que desitjaria que un paquet de folis, dels de 500, prenés vida i es carregués tota la melicada bloquera. Esmaperdut encara per la derrota davant la galàxia que ens entela el mot, seré bon jan i faré cas del professor, ja no del mestre, que ens guia entre la marea amb una bandereta d'aquelles que segueixen encegadament japonesos i similars.
Però a Pau Riba poso per testimoni que, el dia que cometi el parricidi amb aquest fillet meu que acabo de donar a llum (per via excremental, els homes tenim les nostres limitacions), l'epitafi judicatiu serà aquest: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". Em sembla que ja ho he dit en algun lloc. Però com que no recordo on ni quan, encara us en faré esment: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". I diuen que aquest paio se'l coneix per no sé quin coi de teoria de la relativitat. Pobre noi.
17/9/07
Gira la rueda
Se clausuró el domingo en Perpinyà la exposición VISA sobre lo mejor en fotoperiodismo del año, en el que se incluían los World Press Awards 2007. O sea, lo mejor de lo mejor. Dentro de éstos premios, el primero de retrato, para Nina Berman.
Acompañadme ahora en un ejercicio de observación y, si queréis, desasosegaros conmigo. Berman nos presenta la foto de boda de una joven pareja norteamericana. Él, marine, sufrió lo que se suele llamar un accidente de guerra (palabras íntimamente ligadas). Quedó de la siguiente guisa y, a pesar de todo, se casaron. Ahora pinchad en la imagen y observadla por un minuto. Fijaros en las posiciones de sus cuerpos, sus miradas. Contad cuántos millones de pensamientos pasan en ése mínimo instante por la cabeza de uno y de otro.
Acompañadme ahora en un ejercicio de observación y, si queréis, desasosegaros conmigo. Berman nos presenta la foto de boda de una joven pareja norteamericana. Él, marine, sufrió lo que se suele llamar un accidente de guerra (palabras íntimamente ligadas). Quedó de la siguiente guisa y, a pesar de todo, se casaron. Ahora pinchad en la imagen y observadla por un minuto. Fijaros en las posiciones de sus cuerpos, sus miradas. Contad cuántos millones de pensamientos pasan en ése mínimo instante por la cabeza de uno y de otro.
La mirada de ella se pierde, confundida y hasta atemorizada. Está en un limbo de razones inexplicadas. La neblina (en el fondo de estudio) le invade y quiere apartarse de ella huyéndo por el recto camino. Por eso sus ojos corren a perderse en un punto infinito del horizonte. Un punto, a pesar de todo, altivo. Busca en las alturas del cielo esperanza, busca la señal divina que le indique que está haciendo lo correcto con su vida. Sus manos, juntas, sostienen el ramo, pero a la vez le piden a la infortunia que no la castigue más.
Lo que queda de él es un poema. El verso triste del niño grandote que cae en cuenta que ha afligido a mamá. Y lo sabe. Y por ello reclina la cabeza y se somete, devotamente, a la que habrá de guiarlo por siempre jamás. En su gesto, volcado sobre ella, le pide perdón, con la boca pequeña. Siento que tengas que cargar con mi carga. Lo siento, de veras. Siempre te amaré. Y ella mira hacia el frente, como siempre le enseñaron debía hacer.
A más de uno y de dos le habrá venido a la cabeza la pregunta: la forma en que actuaría de encontrarse en un caso similar. No voy a listar aquí los cien millones de preguntas sin respuesta que a uno le asaltan con solo pensarlo. Ni haré un discurso esquizofrénico sobre éticas y morales. Me limitaré, una vez más, a vestirme de novia y de novio, y a pensar en ello con la esperanza saludable de no prever cuál sería mi conducta.
10/9/07
7/9/07
5/9/07
El huracán Félix ha tenido la graciosa ocurrencia de venir a despedirse de mí. Aunque, no calculando el alcance y fuerza de sus latigazos, ha dejado por el camino a unos cuantos nicaragüenses. Carajo, se podría haber ahorrado el detalle. Mis amigos hondureños están ahora bajo la alerta roja. En El Salvador la alarma se ha diluido en amarillo, tornándose naranja. Se preveen lluvias intensas y ríos desbordados. Se han suspendido las clases, por lo que presumo que no podré despedirme de mucha gente de la Universidad, un protocolo que había reservado para el último día, miércoles.
Parto el jueves a primera hora. Si me deja el amigo Félix.
3/9/07
El dia del dobló
Definitivament, els nostres costumaris ens han empès a una sèrie d’usos senzillament estúpids. I cal que ens vinguin de fora a explicar-nos que, efectivament, allò que considerem normalíssim, és una estupidesa de la mida d’un elefant amb elefantisme.
Diria que llevar-se el diumenge i comprar alegrement el diari és un costum saludable. Un ritual que segueixo practicant en aquesta banda del món, a l’istme americà. La cosa magnífica, o esfereïdora segons es miri, es que per aquests verals el diari es compra exactament al mateix preu els diumenges que la resta dels dies de la setmana. Entesos: que avui es diumenge i demà serà dilluns, i el món no s’acabarà per aquesta fatalitat. Grandiós.
Aleshores, qui, quan i per quins set sous va decidir a casa nostra que el diumenge el diari costaria el doble o el triple del seu preu habitual? Quin tipus de raonament ximplet trenca el contracte setmanal entre lector i editor que diu que el diari costa tal o pasqual? És potser aquesta quantitat ignominiosa de suplements dominicals el que fa pujar el preu? Qui els ha demanat, aquests extres?
A El Salvador, on els diaris costen cada dia el que han de costar -encara que sembli increïble- els diumenges arriben acompanyats també de diversos suplements, menys en el preu.
Més preguntes, si cal. Qui i amb quina autoritat moral decideix administrar el nostre temps d’oci o de treball dominical? Llegir més, potser? Que la majoria dels mortals no tinguin obligacions laborals els diumenges implica que, indistintament, s’hagi de pagar un 100% més pel producte?
Suposo que els nostres benvolguts editors de diaris ja deuen saber que som prou adults i capaços per, en el cas de tenir temps i ganes de llegir, resolguem comprar –a banda del diari de sempre- algun dels altres diaris o revistes de variada temàtica i format que hi ha al mateix quiosc. És clar que això implicaria per part nostra cert marge de decisió pròpia i personal. I els editors no permetrien mai que ens veiéssim abocats a aquest extrem calamitós. Gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
