Un blog recomanable http://ziritione.blogspot.com/

Aquests del Rumescu continuen travats en la imitació compulsiva. El vídeo seria un calc de les obres mestres del Ragù... tot i que aquesta vegada se'ls ha de reconèixer un cert esbós de remota gràcia. Lo del Ragù sec és un autèntic puntàs... la resta ni fu ni fa... Seguirem la progressió d'aquests jovenets tan motivats. Ànims!

Una tarda qualsevol. Vestíbul de la Universitat Pompeu Fabra. Un plafó: Jornades de Recerca UPF-Rambla (del 12 al 16 de novembre)...

Estudi dels avions de paper

Introducció
1. Fer 30 avions de paper de diferents models.
2. Llençar-los al pati de l’escola per veure com van.
3. Decidir 3 mides diferents i tornar-ne a fer.
4. Començar a fer el treball.

Metodologia
1. Fer 30 avions de paper de diferents models.
2. Agafar els 2 models que millors resultats donen.
3. D’aquests 2 models canviar les mides, com per exemple de les ales.
4. A partir d’aquests canvis tornar a provar els avions.
5. I finalment mirar si aquests canvis han sigut per millor o per pitjor.

Resultats
1. L’avió que va realitzar una major distància (Silvio) va fer una distància de 13 metres.
2. L’avió que va planejar millor (Planejador) va ser aquest:

Conclusions
1. Els avions que aguanten més a l’aire son els planejadors.
2. Els avions que fan una major distància volant són els que acaben en punxa.
3. És bo aplicar cel·lo a la punxa perquè no es facin bosses d’aire.
4. Per fer que el vol de l’avió sigui millor no és bo ficar un clip a la punxa.
5. Els millors avions són els que estan fets amb paper normal i no amb cartolines perquè les cartolines pesen més.

Rumescu

Ragù destapa unes imatges en exclusiva. Diuen que aquesta publicació 'alternativa' (de què?) que es diu 'Rumescu' està a punt de sortir al carrer. De fet, fonts fidedignes ho han confirmat. Des de Ragù se'ls pronostica un naufragi majúscul.

¿Debat? electoral

Finalment semblava que els estudiants de periodisme de la UPF tindriem delegat. Tot semblava normal abans del debat electoral, però a última hora el candidat Urarte no es va presentar.

Alberto Moral... Delegado-por-la-gracia-de-Dios.

Renfe

Grandiosa massa humana que resisteix amb paciència il·limitada els més indignes flagels.

Centenars de milers de persones rebotides en trens que no surten i que no arriben.

Sardines caducades. Com perdius: marejats, capficats, torejats, claudicats. Sense trens.

La Ministra ensenya el camí amb la catenària en forma de fuet...

kisshh! "Aceptad la naturaleza de vuestro destino" kisshhh!

I la massa es manté impertorbable. Passatgers peregrins i capcots a la recerca de la terra promesa.

"Vuestro destino... uuhhhh!".

Resistència corcada de senyors i senyores, educats, impassibles, quan convé.

Després del caos –després- bitllets gratuïts. Només faltaria. Qui s'han cregut que som? Estúpids és el que som, estúpids però pacients. Perquè sabem, així ens ho han fet saber, que protestar no val per res. Només faltaria.

No fos cas que ens arribéssim a pensar que tenim cap mena de poder. Poder, el que és poder, només podem indignar-nos. I poder mai més pagaré un bitllet de tren. Perquè, poder, aquest és el meu únic poder. I si em demanen el tiquet i em recorden que no puc no pagar espero que no hi hagi càmeres gravant. Pel que pugui passar.

un títol qualsevol (no és important)

Sospiteu sempre dels llibres que duen els noms dels autors més grans que els títols.

Raül Calàbria

Aquesta nit màgica

21h
24-10-07
Barcelona Teatre Musical



Gràcies als amics de MIOPIA d'ONA FM

Un dia qualsevol...

Booooorn to beeeeee wiiiild !!

De vez en cuando (últimamente se vienen prodigando) los publicistas se sacan un as de la manga. Hace algún tiempo se marcaron la siguiente joya:



Hopper vs. Hopper. Metaficción sabrosa.

Pasa también que hay algunas canciones que por siempre jamás están unidas a unas imágenes. Y viceversa. Es ver montado al Hopper en una moto y nos viene la tonadilla a la cabeza. Y es escuchar a los Steppenwolf y acordarse del mostachudo motero.

STEPPENWOLF
Pero resulta que este grupo, aunque suela pensarse lo contrario, no es flor de verano. De acuerdo, nunca dejará de ser el grupo del 'Born to be wild'. Pero para que nadie se conforme con la corteza, ahí va otra tremebunda maravilla.



Escuchala aquí con mejor calidad de sonido (Magic Carpet Ride).

Atención: esto no es un blog -solo- musical. Aunque lo parezca -que viene de pereza-.

DAVID BOWIE (en majúscules)

Un homenatge a un dels pilars de tota la música que es fa i es desfà. Res seria igual sense ell.
Amunt amb el volum dels altaveus... STARMAN



Una de les preciositats precioses de la música. Queen+Bowie. UNDER PRESSURE.



Després, el tio es va fent gran i no perd pistonada. REBEL REBEL.



I els homenatges proliferen...



Red Hot Chilli Peppers, sonant millor que mai.



L'homenatge definitiu: la grandíssimia pel·lícula 'Life Aquatic', amb una banda sonora integrada dins de l'acció. La música és a dins, però se surt. Reinterpretació sublim de Bowie per Seu Jorge. LIFE ON MARS.



Un artista incommensurable.

Robbie Williams

Ja fa temps que va sortir aquest video. Ara l'he recuperat i, una vegada més, m'ha semblat sensacional. El recurs de donar-li la volta al mitjó no és res de l'altre món, però és que la plasmació audiovisual, la idea de l'entrevista incrustada, els rostres, la interpretació i la captació dels esperits és (re)sensacional.

El públic d'aquest cabaret som tots nosaltres, els que tot ens ho mirem amb incredulitat. Els rars son els altres, els del vestit de carnaval. La nostra camisa és d'una naturalitat de 60 euros, la perruca de la vedette és xavacana. Ens podrim per dins.

Robbie Williams és un dels pocs artistes de l'anomenat mainstream musical que es pot permetre aquest tipus de cabrioles sense caure en la impostura. Aquest tipus pot marcar-se un dancing infame a lo Carlos Baute i dos minuts després, sense despentinar-se, muntar una critica social verdadera i que supuri una mínima sinceritat. Ja fa temps que en sóc un fanàtic. I ara surto de l'armari per clamar-ho als quatre vents.

Cuéntame un pedo

Hay pedos y pedos. Los hay estruendosos, rimbombantes y ondulados. Y también los hay rabiones, breves y redondos.

Lo mismo pasa con la literatura. Quiero decir, la literatura es como los pedos. Las ventosidades copiosas corresponderían a las grandes novelas, con las que uno se regocija con gran gusto. Cuando abro por la primera página una novela de más de 300, suelo relajar el esfínter. No es casualidad.

En cambio, los pedos breves son sin duda más concisos. O, para ser más exactos, ejercen un efecto azotador que le deja a uno en un estado de estulticia casi delicioso. Seria la correspondiente a los cuentos, que desde principio a fin, por su brevedad, me mantienen el culito bien tenso.

La escritora argentina Luisa Valenzuela se tiró un día un pedo delicioso. El más breve de la historia del cuento, de solo dos palabras. Tenía un título provocadoramente largo:

'El sabor de una medialuna a las nueve de la mañana en un viejo café de barrio donde a los 97 años Rodolfo Mondolfo todavía se reúne con sus amigos los miércoles por la tarde.

-Que bueno.'

Pues eso, que pedo tan bueno; título ondulado, cuento redondo.

Miradas ajenas

Lo bueno, si tiene algo, de no llevar cámara de fotos por el mundo es que los otros van sembrando tus frutos, tus fotos. O sea, tus frotos. Y la cosecha, por variada, suele ser excelente. En vez de cargarse de quilos de quilobytes de imágenes digitalizadas, dejas que el resto vaya trabajando por uno mismo y, sucediendose el tiempo, suceden sucesos excepcionales, como el hecho de ir recibiendo postales cuando ya ha pasado un tiempo imprudente des de la marcha.

Veréis que los últimos días en El Salvador fueron fecundamente culinarios. La comida se fue por el retrete, me quedó en el hígado tanta amabilidad.