Ara que s’acosten les eleccions ja hi ha un corre-cuita d’enquestadors cibernètics i telefònics que tot ho pregunten per tot saber-ho. És tan prodigiós aquest art de l’enquesta que fins i tot a les universitats se’n fan classes magistrals.
Passa que els enquestadors ja no es prenen la molèstia d’agafar paper i boli i mirar als ulls de qui parlen, per intuir si el que respon es reprimeix la riallada a l’altre cantó del telèfon mentre li diu que si o que no, o si no sap o no contesta.
I després passen coses que serien molt divertides si no fos per aquest poder bíblic que se li atorguen a les xifres. I passa que el 0,5% dels universitaris catalans ens fem galloles servint-nos del radiador.
Ho explicava en un dels seus infal·libles articles el gran Quim Monzó. Un equip d’enquestadors va demanar a un grup de 200 universitaris sobre les seves pràctiques sexuals. I resulta que n’hi havia un que era d’aquells que acostuma a explicar acudits i que va tenir l’ocurrència de dir que ell s’ho feia amb el radiador.
I d’aquí a la ciència de la xifra. Això vol dir que d’entre els universitaris ens hi n’hem de contar 1.000 amb la rutina contumaç del refrec càlid dels calefactors. M’atreviré a citar una estimable companya de vicissituds radiofòniques. “Hi ha tres classes de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques. Mark Twain.” Xènia Berta.
És estranya aquesta mania dels polítics de prendre’ns, als electors, per estúpids. L’últim episodi: el projecte del 4t Cinturó viari. El conseller de Polítiques Territorials i Obres Públiques (PTOP), Joaquim Nadal, ha encarregat un “estudi de viabilitat” del tram entre Sabadell i La Roca. I els seus socis de govern estan emprenyadíssims. Resulta que els dirigents d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estan molt indignats perquè diuen que no han estat informats d’aquest encàrrec.
Malgrat tot, es queden aquí, no opinen. No diuen si el 4t Cinturó s’ha de fer o no, si cal fomentar el diàleg o si nyaps o si cols. Res. L’única cosa que han dit és que s’ha de posposar qualsevol moviment fins passades les eleccions (sic). I es queden tan tranquils.
No sé si es pensen que ens llepem el dit. Fins ara ICV-EUiA s’havia oposat frontalment a aquest projecte, bàsicament perquè havia de fer costat a la seva clientela, que acostuma a ser ecologista (malgrat que aquest partit no sigui ni eco ni lògic). Els d’ERC, més o menys igual. També s’han vist en la tessitura de respondre als col·lectius xirucaires que tenen per bon costum votar-los i, a la vegada, defensar el territori. Però ara no. Ni un ni l’altre han dit ni mu sobre el projecte.
L’únic que els importa són les eleccions. Així que escombren tota la polseguera i l’amaguen sota l’estora, amb la ridícula il·lusió que els que formem el ramat d’electors no ho tinguem en compte.
Mal favor fan a la democràcia si amaguen les cartes de joc, si no ens diuen què és el que projecten fer amb el nostre país. Amb quina poca vergonya ens demanen que anem a votar si, quan apareix la oportunitat de dir si arrasaran o no amb el territori, amaguen el cap sota terra? Després, aquesta colla d’estrussos, s’estranyen que els del ramat no anem a votar.
Tot això de les ofertes i els preus és força simptomàtic. Només cal anar al supermercat i fer una repassada als cartells dels productes en oferta: la immensa majoria acaben en 95 o 99. És una pràctica estesa i fins i tot diria que acceptada per tothom, com el fet de pegar la dona.
Quan expliquem a un amic quina compra més bona hem fet (relació qualitat-preu) li diem que costa 8 i escaig, i no pas 8.99.
També es força curiós el que passa des de fa un temps amb els restaurants, l’IVA i el cobert. El que fins ara era una cosa poc estesa s’està propagant. És a dir, que el preu que t’anuncien que et costarà la broma (el menjar) no inclou ni els impostos ni el cobert. Home, aquesta forma tan poc dissimulada de convidar-te a estalviar el pagament d’impostos és força revolucionària. Però menjar amb les mans directament de sobre la taula (i no em prengueu per un finolis) jo diria que és més aviat una involució, tenint en compte la utilitat d’aquest invent prodigiós que representa el trio forquilla, cullera i ganivet.
No ho he provat, però s’hauria de veure com reaccionen si portem la cullera de casa i l’IVA l’anem a pagar directament a Hisenda. Suposo que se n’estranyarien i no ho acabarien d’acceptar. Aleshores per quins set sous no ens diuen quin preu, de veritat, haurem de pagar finalment?
D’aquí a poc temps t’oferiran un menú complert per, posem per cas, 10 cèntims: que podria ser el preu d’una ceba. Després, quan sigui l’hora de pagar, ja et cobraran l’enciam, la sal, el tomàquet, el vinagre, el bistec, l’aigua, el pebre, la salseta ... l’IVA i el cobert. Aleshores haurà arribat el moment en què per saber quan pagues hauràs d’anar prèviament a fer la compra pel teu compte i arribar al restaurant només perquè et cuinin els ingredients. Bé, com a mínim no viuràs enganyat, perquè a ca la verdulaire sabràs en tot moment que el tomàquet va a tant el quilo i punt. I tots plegats ja podrem treure la bitlletera del tot confiats i tranquils quan la senyora Engràcia pesi les cebes mentre prem amb el dit i d’amagat la safata de la balança.
La filla de Carmelo González és especialista en Shakespeare
El candidat de Ciutadans – Partido de la Ciudadania a Sitges per les eleccions municipals serà Carmelo González. L’únic i exclusiu mèrit d’aquest home és haver lliurat una batalla pública per aconseguir que la seva filla rebi l’educació en castellà. Una batalla personal. Per lògica supina, serà el candidat que millor defensi el bé col·lectiu.
Darrerament se l’ha vist en el publireportatge de Telemadrid ‘Ciudadanos de Segunda’. Per cert que, si jo fos Albert Rivera, cap de Ciutadans, denunciaria la cadena pública madrilenya per mofar-se d’aquesta manera tant poc elegant del seu partit. Potser a Madrid no deuen saber que Ciutadans ja és al Parlament i que, per tant, ja són ‘Ciudadanos de Primera’.
El senyor Carmelo González diu, entre d’altres coses, que a l’escola de Sitges “se entretienen mucho en enseñarlos quien es algún poeta local del pueblo, pero sin embargo no dan ni un minuto a explicarles quien es Miguel de Cervantes Saavedra”. El ciutadà Carmelo fa tot un dispendi exhibicionista dels seus grans coneixements sobre l’escriptor manxec. Tant és així que és capaç de dir, aparentment sense pensar-s’ho molt, el segon cognom de l’autor del Quixot. Al senyor candidat de Ciutadans li haurien d’explicar també la virtut de conèixer els veïns d’allà on viu, ni que siguin despreciables “poetes locals”.
Malgrat el seu interès per l’ínclit Cervantes, el senyor González ha matriculat la seva filla al col·legi britànic, on aprendrà a dir shit i whore, unes paraules molt útils per quan vagi a comprar el pa i la senyora Enriqueta li parli en català.
S’ha alçat molt la veu per criticar la poca càrrega lectiva del castellà en els plans educatius i la preponderancia quasi exclusiva del català. Aleshores els integristes de les llibertats, el pluralisme i el bilingüisme es lamenten que no poden triar l’educació que volen pels seus fills (en castellà exclusivament, és clar). O són molt cínics o molt ignorants. Només cal fixar-s’hi una mica per comprovar que els plans educatius de la Generalitat ‘en català’ no fan una altra cosa que perjudicar aquells infants que tenen com a llengua materna el català: a casa el català i a l’escola el català. Resulta que acaben els seus anys d’aprenentatge i el seu coneixement del castellà és una pesta. I malgrat tot no els veig pas manifestant-se ni queixant-se contínuament.
Els que es queixen i es posen les mans al cap són els pares dels nens que aprendran català a l’escola i el castellà a casa, a la televisió, al carrer, a Salamanca, a Logronyo i als jutjats de l’Estat i el Principat.
La meva llengua materna és el castellà, de fet penso en castellà, i per això agraeixo les polítiques de discriminació positiva del català, que m’han permès d’aprendre a un alt nivell la llengua pròpia del lloc on sóc. En canvi molts dels meus amics maternocatalans no han corregut la mateixa sort que jo, perquè el seu nivell de castellà no s’ha desenvolupat suficientment. Per tant, només aquells que tenen el català com a llengua materna tenen dret a queixar-se i criticar aquests plans educatius, ja que tot plegat es converteix en un greuge comparatiu respecte als que tenim el castellà com a llengua maternoeducativa i el català com a llengua acadèmica.
Si el que realment volen és que els seus fills no perdin el temps amb llengües sense ‘projecció positiva’ que els matriculin a l’escola britànica. Com ja ha fet Carmelo González. La seva bona filla aconseguirà en poc temps tenir un nivell suficient d’anglès com per poder arraconar llengües ‘molt menys pràctiques’ com, per exemple, el castellà.
Estic dasesperat, no sé cuantes vegades hu hauré de repetir. Mama, que quan em compris els calsotets han de ser Calvin Klein. Els meus collonets de 14 anys estan en plena etapa de creixement i cal oferir-lis les millors prestacions. No vuldras que pensin a l'insti que sóm pobres?
La sudadera ha de ser amb caputxa i que posi Rams 23. Tinc que dir que quan la vaig veure per primera vegada em pensava que era una baratija, però no, es veu que val 60 euros i que és molt guai, perquè la porten aquest i aquell. I li he dit a la mama que me la compri, que seré bo i trauré bones notes. I quan l'ha vist s'ha pensat que era de mercadillu, però no, li he dit que val 60 euros i que la vui, la vui i la vui!
La camisa té que ser Ralph Lauren, perquè avui en dia no es pot anar fet un piltrafa pel món. I què són 80 euros al costat de quedar superbé? I la camiseta sempre Tommy Hilfiger. El banyadó ha de ser Quicksilver i les ulleres Oakley. Les bambes All Star, que abans eren de hippis però ara són de guais.
La mama s'ha surprés molt quan li he dit que aquesta Navidad no volia anar de campaments, que jo volia un bono trimestral per La Pelu perquè em mantinguin sempre el flequillu al lloc. I que no vui ni la mountain bike ni la Play, que jo vui un poster gegant de Monsenyor Jordi Labanda.
I li he dit que ja no menjaré mai més ni macarrons, ni sopes ni mansanes, que m'alimentaré de xapes de Playboy, de samarretes de Bultaco, Guru i Loreak Mendian. I l'altre dia em va pillar fent-me una gallola mirant fotos d'un Wolkswagen Golf, i la mama m'ha dit que això és numés pels grans.
I aquesta és la meva radacsió. La meva radacsió va de que la mort no iguala als rics i als pobres, lu que ens iguala és la marca dels calsotets.
"No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres"
Amb una frase com aquesta ja podríem donar per dilapidat aquest bloc. En haver arribat en el temps rècord de dos comentaris a la sublimació del pensament i l'existència, dir neules o dir clauer seria com dir pastanaga o xiulet. A partir d'aquí tant se val, tot és relatiu, tio.
Però es veu que no, que per qüestions de força major l'haurem de tirar endavant a contracor. Ho diu un prosopopeic empedreït que desitjaria que un paquet de folis, dels de 500, prenés vida i es carregués tota la melicada bloquera. Esmaperdut encara per la derrota davant la galàxia que ens entela el mot, seré bon jan i faré cas del professor, ja no del mestre, que ens guia entre la marea amb una bandereta d'aquelles que segueixen encegadament japonesos i similars.
Però a Pau Riba poso per testimoni que, el dia que cometi el parricidi amb aquest fillet meu que acabo de donar a llum (per via excremental, els homes tenim les nostres limitacions), l'epitafi judicatiu serà aquest: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". Em sembla que ja ho he dit en algun lloc. Però com que no recordo on ni quan, encara us en faré esment: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". I diuen que aquest paio se'l coneix per no sé quin coi de teoria de la relativitat. Pobre noi.
Si el transport públic no va a l'usuari, l'usuari va a la discoteca. Alguna cosa així ha dit Joan Boada, que ostenta un càrrec molt complicat i enrevessat i parla per boca de la Generalitat. Resulta que quan el jovent surt de festa i vol tornar a casa ben entrada la matinada no hi ha forma d'arribar-s'hi. No pas perquè la borratxera ens emboiri la visió, sinó perquè no hi ha ningú que ens hi porti.
Com que els catalans no tenim prou diners per regalar-nos un transport públic mitjanament digne, ens hi posem fulles i, amb aquesta flegma nostra tan característica, ho arreglem de la manera més senzilla. Si a les cinc del matí, quan tanquen les discoteques, no hi ha metros, ni busos ni trens, doncs obrim les sales de festa una horeta més i qui dia passa any empeny.
Diuen que així el ramat anirà més disgregat i que les molèsties seran menors pels veïns dormilegues. La idea és tant, tant brillant que de retruc s'aconseguirà solucionar el problema de la inexistència de transport públic. I així maten tres mil ocells d'un sol tret.
El mateix Boada ha dit que la petició arriba de les associacions de locals d'oci. Contxo! No en deuen tenir prou de vendre garrafons a vuit euros i encara volen allargar més el negoci a expenses dels nostres fetges. L'essencial és vendre un cubata més. Això i fomentar el negoci d'aquestes dragees amfetamíniques que, quan cal treure forces de flaquesa, ens ajuden a pujar els ànims a l'espera del primer bus del dia.(c) 'És Terrible'. InfoCast.
Ara que s’acosten les eleccions ja hi ha un corre-cuita d’enquestadors cibernètics i telefònics que tot ho pregunten per tot saber-ho. És tan prodigiós aquest art de l’enquesta que fins i tot a les universitats se’n fan classes magistrals.
