Tanquéssim la paradeta (?)

No sé si és bona o dolenta, perquè no puc comparar, però és una notícia al cap i a la fi: aquest bloc ha arribat a les 1.000 visites. Això és el que diu el rudimentari comptador que tinc instal·lat. Quedi constància que té el bonic detall de no comptar les visites que fa l'administrador, és a dir jo, i que són moltíssimes. També s'ha de dir que no el tinc instal·lat des del primer dia, ni molt menys. Per tant, aquests 1.000 clicks no són (a mi m'ho sembla) gens menyspreables. Hi ha tres o quatre amics (entre els quals, els familiars) que em visiteu no sé si fidelment però almenys periòdicament. La cosa oscil·la entre les 6 i 10 visites diàries.

Ara és hora de fer vista enrera. I, oh, oh, caram, caram, assisteixo astorat al veredicte implacable de les meves pròpies paraules. Si fes cas de mí mateix hauria de tancar ben aviat aquest espai. Però hem canviat, hi ha alguna cosa que m'ha xuclat. I he estat derrotat. He canviat (estalviem-nos els plurals). O m'han canviat. No sé si a millor o a pitjor. Quin remei. Espero seguir sent fidel (ni que sigui una mica) al paper, estimablement arrugable, estripable i cremable.

Aquest era el post inaugural, que, mireu si era estrambòtic, resulta que no era el primer sinó el segon. No sé per quin motiu, com tot a hores d'ara.

"No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres"

Amb una frase com aquesta ja podríem donar per dilapidat aquest bloc. En haver arribat en el temps rècord de dos comentaris a la sublimació del pensament i l'existència, dir neules o dir clauer seria com dir pastanaga o xiulet. A partir d'aquí tant se val, tot és relatiu, tio.

Però es veu que no, que per qüestions de força major l'haurem de tirar endavant a contracor. Ho diu un prosopopeic empedreït que desitjaria que un paquet de folis, dels de 500, prenés vida i es carregués tota la melicada bloquera. Esmaperdut encara per la derrota davant la galàxia que ens entela el mot, seré bon jan i faré cas del professor, ja no del mestre, que ens guia entre la marea amb una bandereta d'aquelles que segueixen encegadament japonesos i similars.

Però a Pau Riba poso per testimoni que, el dia que cometi el parricidi amb aquest fillet meu que acabo de donar a llum (per via excremental, els homes tenim les nostres limitacions), l'epitafi judicatiu serà aquest: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". Em sembla que ja ho he dit en algun lloc. Però com que no recordo on ni quan, encara us en faré esment: "No sé amb quines armes ens barallarem en la Tercera Guerra Mundial, però en la Quarta Guerra Mundial farem servir pals i pedres". I diuen que aquest paio se'l coneix per no sé quin coi de teoria de la relativitat. Pobre noi.